Se sol acusar les xarxes socials i l'internet en general d'afavorir el control social i de domesticar el pensament, de fer-lo més uniforme i dirigit. Possiblement siga cert, però en cap cas menys que la premsa escrita, les televisions generalistes o les ràdios comercials. Perquè el que realment controla el pensament i les idees socials, el que domestica i sanciona, el que uniformitza i dirigeix és l'organització política que aprofita aquests mitjans per augmentar el seu poder i controlar la ciutadania.
De fet, estem vivint una ofensiva conservadora i autoritària per part dels poders polítics de diferents parts del món i, especialment a l'Estat Espanyol.
Trump ha venut l'internet a les empreses que dirigeixen el trànsit,
Xina i
Rúsia controlen sense embuts les publicacions dels seus ciutadans,
Turquia censura allò que molesta Erdogan i a l'Estat Espanyol... les denúncies i acusacions d'ofenses i violacions a la dignitat personal afecten còmics i
piuladors i encomanen la por a la resta de la ciutadania.
No hi ha censura més efectiva que l'autocensura, i la por és la millor de les estratègies per fer memòria abans de donar l'enter a un comentari polític. La qüestió no és per prendre-la a broma, perquè de fet, les bromes costen cares, i la tendència cada vegada és més general. La llibertat d'expressió s'ha vist desprovista de la seua condició inviolable, i s'ha aconseguit posar per davant les
nocions d'ofensa i falta de respecte per les víctimes, o les d'aspectes constitucionals per tal de condemnar i reprimir qualsevol eixida del to acceptable per les autoritats judicials i polítiques.
La coltellada actual s'ha vingut preparant des de feia temps, amb el respecte a les víctimes d'ETA, les opinions contràries a la Constitució dels radicals i el dret de les víctimes. Però ha estat ara, arran de la qüestió catalana, quan s'ha aprofitat per donar el cop de gràcia. I ha funcionat. Ara mateix tenim presos de consciència tancats per defensar les seues idees, polítics exiliats per intentar posar en marxa els programes pels quals els havien votat, mestres citats a declarar per, suposadament, fer política a les aules, raperos processats per les lletres de les seues cançons, tuiteres condemnades per bromejar sobre un atemptat de fa 40 anys i una sensació de vigilància a l'estil del Gran germà que ens dissuadeix de dir determinades coses.
Però el pitjor de tot és la reacció d'aquells als què els suposàvem un compromís democràtic. L'anomenada esquerra política ha callat per diverses raons, alguns per una convicció nacionalista gens cosmopolita, d'altres per càlcul electoral, i alguns per pura misèria política i revenja personal. I a la dreta, incloent-hi la nova dreta, sempre li ha vingut bé un poc de silenci i tranquil·litat per aplicar les polítiques impopulars que sempre ha volgut aplicar. Els mitjans de comunicació, el mal anomenat a hores d'ara quart poder, s'ha fet una mena d'hara-kiri que repercutirà sobre la seua faena i professionalitat de manera irreversible, però que en moments de crisi han considerat com la única eixida per continuar mantenint el lloc de treball. Poc els durarà, perquè els pròxims seran ells.
Per això els mecanismes de control ja no són els mateixos, i els instruments a l'abast del poder són més poderosos. Cada vegada queden menys barreres a la censura i més eines pel control. La deriva antidemocràtica de les societats actuals és tan preocupant que està en joc el model polític imperant des del final de la 2a guerra mundial. És el moment de plantar cara, de mostrar-se inflexibles amb els drets assolits, però les respostes no semblen ser gens contundens. Cada actor polític, judicial, mediàtic i ciutadà haurà d'aguantar la seua responsabilitat en aquesta catàstrofe. Però els resultats els pagarem tots, per desgràcia.
