La culpa és del Psoe

És cert, potser l'afirmació que dona títol a aquesta entrada és reduccionista, incompleta i, en certa mesura, un poc enganyosa. Però malgrat tot, pense que és el millor resum del que està passant al panorama polític espanyol amb la impossibilitat de formar govern i la convocatòria de noves eleccions.
Si filem prim, no podem negar que Mariano i el seu PP han estat impassibles esperant que la resta es matara en una lluita fratricida, que no han mogut un dit per afavorir un govern que no passara per donar-li la presidència a ell, el President més corrupte, ineficaç i inepte de la transició democràtica. A ells els venia bé la convocatòria d'eleccions i, per tant, no necessitaven fer res i res han fet. Com sempre fan (papers de Panamá, repartiment de llicències audiovisuals, concertació de centres escolars i sanitaris...) han donat prioritat als seus interessos particulars per damunt dels de l'Espanya de la que s'omplin la boca. Són uns hipòcrites i uns cínics, però ho sabem i per això no ens estranya.
Podemos ha fet moltes coses mal des d'aquella desafortunada roda de premsa de Pablo Iglesias en la

què es postulava com a vicepresident. Després ha modificat la seua postura i ha fet gestos que podien conduir a un govern d'esquerra, que era al que s'havia compromés davant dels seus electors, i el màxim que els podíem demanar, tant el seu electorat com el mateix Pedro Sánchez, per molt de rebombori que haja montat al voltant del seu govern dels 131.
Esquerra unida-Unitat Popular i Compromís han fet tot el que han pogut i més per aconseguir un govern d'esquerra donada la seua relativa força electoral. Poc se'ls pot retraure i, de fet, han mogut més el tauler del que el seu poder efectiu implicava i, per descomptat, molt més del que han fet la resta de partits amb més pes real.

Ciudadanos ha jugat les seues cartes molt bé. De resultar intrascendent i inútil el dia després de les eleccions, han aconseguit, gràcies a l'ajuda burda del Psoe, semblar un partit decisiu en el possible govern que es podia conformar. Un mirall que els ha vingut ben bé per a presentar-se ara a les noves eleccions.
Però el Psoe ha jugat de manera desastrosa les seues cartes, tant per a ells en clau interna com per als interessos del país que diuen representar. El pacte precipitat amb Ciudadanos ha esdevingut un atzucac que li ha impedit tenir un marge de maniobra més ample, el que era necessari per tal de conformar un govern. Les pressions internes han mostrat ben a les clares la falta d'autoritat d'un candidat que ha hagut de sobreactuar contínuament per a distraure la ciutadania de la seua incapacitat. La falta de valentia per afrontar la qüestió catalana l'ha portat a tancar l'única via possible de resolució. I la negativa continuada a acceptar l'única opció ideològicament viable, la d'un govern d'esquerra amb Podemos, IU.UP, i Compromís, amb l'abstenció de PNB, DiL i ERC, ha mostrat que ja no són el partit d'esqurra socialdemòcrata que el país necessita.
Ara, quan ens enfrontem a unes noves eleccions, no poden presentar-se com una alternativa real al

govern de Rajoy, perquè ells mateix ja han tancat aquesta via. De fet, votar Psoe en aquestes eleccions el que significa és donar el pas a un govern de concentració amb la presidència d'un PP amb Rajoy o sense, però PP a fi de comptes. Votar Psoe ara, després del que hem vist, és votar la continuïtat de les polítiques neoliberals, la justificació i/o ocultació de la corrupció i el manteniment de les polítiques més antiquades i poc transparents dels últims trenta anys.

El biaix sexista del Muvim

Ha reobert l'exposició permanent del Muvim (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat), L'aventura del pensament, després d'un any i escaig tancada per raons gens explicades per l'anterior govern. És una boníssima notícia que vaig aprofitar aquest cap de setmana per tornar-la a visitar, perquè sempre he pensat que és una de les poques exposicions permanents que incorporen un sentit filosòfic, i també una de les primeres que va iniciar al nostre país una via divulgativa, educativa i lúdica alhora, de la història del pensament. Amb pocs fons, molta imaginació i una utilització intel·ligent i atractiva dels mitjans audiovisuals, aconsegueix explicar de manera clara i entenedora el procés històric que ens ha portat al present.
L'exposició no ha canviat quasi res des de la seua inauguració, i en aquesta reobertura han mantingut l'estructura i guió tal i com estava, supose que per raons econòmiques bàsicament, perquè alguns dels seus aspectes caldria actualitzar-los. Un d'aquests aspectes que necessita revisió és el del paper de les dones en aquesta aventura del pensament que ha estat la  modernitat. Podríem dir que un dels principals avanços d'aquest període històric ha estat la reivindicació de la igualtat entre homes i dones. Aquesta va sorgir de la mà de la Revolució francesa, des del principi pràcticament de la modernitat, juntament amb els drets dels homes i ciutadans que van tenir la rèplica immediata amb la Declaració de drets de la dona i la ciutadana d'Olympe de Gouges.
Bé, doncs a l'exposició la primera dona que apareix és a l'antepenúltima sala, concretament Marie Curie (quina sorpresa!) i col·locada davant del seu home (com no!). És cert, abans apareixen imatges de dones, algunes famoses, altres anònimes, però cap col·locada com un subjecte de canvi en aquest procés de modernització. La primera sala enumera, utilitzant el desdoblat genèric, això sí, homes i dones, un munt d'autors que han aportat idees, obres literàries, accions polítiques i científiques al procés de la modernitat i la Il·lustració, però cap dona apareix anomenada en aquesta narració. A les següents passa el mateix, fins i tot a les sales dedicades al període il·lustrat, on és una dona vestida d'època la que acompanya als visitants, però cap de les dones que van participar en aquest procés històric és citada. Quan arribem a les sales dedicades al segle XX, centrada en els avanços científics, la situació empitjora, ja que ací la ignorància del paper de les dones en els processos narrats és més evident, i per tant, la seua ocultació més culpable.
En resum, que l'exposició necessita una actualització igualitària urgent, perquè tal i com està plantejada, ignora i oculta el paper de les dones en la història de la humanitat i dona una visió als estudiants que la visiten sesgada i incompleta, afavorint d'aquesta manera la concepció tòpica de que poques dones van participar en processos importants de la història de la humanitat.