10/21/2014

Natura humana

La última i esfereïdora notícia sobre corrupció política és la del regidor d'EUPV de l'Ajuntament de Burjassot, acusat d'abusos sexuals i assetjament. Si bé, aquesta és una més entre el reguitzell  d'imputacions i acusacions a polítics de tots els bàndols que ja vam comentar a l'entrada anterior d'aquest blog i que ha esguitat a esquerra i dreta sense distinció.
La gent d'esquerra solem ser més intransigents amb aquest tipus de conductes perquè pensem que els polítics d'esquerra han de ser més honests, sincers i honrats que la resta, i ens sorprenem quan la corrupció o la simple maldat afecta als que creiem destinats a netejar la política de corrupció. Fins i tot tenim la temptació de pensar que "tots són iguals" i que qualsevol de nosaltres, si arribàrem al poder, ens n'aprofitaríem de les circumstàncies en benefici personal i familiar. Un lament desesperançat que, moltes vegades, porta a l'apatia i l'abstenció política i electoral.
Però aquesta idea parteix de l'equívoc de pensar que la qüestió de la corrupció és un assumpte personal, que depén d'un compromís moral individual i de la honradesa d'uns quants (els nostres) davant d'uns altres (els que sempre han governat), més proclius a caure en la temptació i amb una maldat innata produïda pel seu origen social (de classe benestant), situació econòmica o orientació política.
Aquest enfocament ens distrau de la vertadera arrel de la corrupció que rau, en realitat, en unes estructures polítiques opaques i avariades. En realitat, els mecanismes democràtics han d'estar preparats per tal de detectar i tallar qualsevol actuació contrària a les lleis, i més encara si qui les fa és un càrrec públic, siga del partit que siga. Una democràcia efectiva és aquella que disposa de mecanismes de control, judicials, polítics i mediàtics per tal de detectar les conductes desviades i denunciar-les i perseguir-les sense embuts.
No es tracta de confiar en una suposada natura humana idíl·lica i compromesa sinó de, ben al contrari, conéixer les debilitats humanes i vigilar-les quan disposen de més poder per a realitzar-se. Una societat democràtica lliure de corrupció és una societat transparent en la qual els seus polítics són tan visibles per la nit com a plena llum del dia. L'esfera pública no pot albergar zones obscures i aquells que s'hi dediquen a ella han d'aquirir el compromís de visibilitat absoluta, encara que això puga afectar algun aspecte de la seua privacitat.
Deixem-nos, per tant, de laments hipòcrites i acusacions personals, i construïm un sistema atent i actiu que controle i vigile els que ens han de dirigir. Aquesta i no altra és la diferència que separa l'esquerra de la dreta, la voluntat de control i transparència. Persones roines n'hi ha a tot arreu, però els sistemes democràtics les detecten només comencen a aprofitar-se'n dels mecanismes de poder que els ciutadans hem posat a les seues mans per tal de millorar la realitat i no per traure'n beneficis personals.

10/14/2014

Tirar de la manta

El cas de les targetes black de Cajamadrid és l'última de les informacions sobre corrupció que ha sacsejat el panorama informatiu actual. L'última però no l'única, perquè venia precedida pels EROS d'Andalusia, casos Gürtel, Brugal, Cotino i etc, etc. La majoria d'ells afecten al partit governant a Espanya des de fa 3 anys i al nostre País des de fa vint, però el dels EROS andalusos esquitxen els sindicats UGT i CCOO i el de les targetes embruten tothom.
No vull parlar ara de la immoralitat que suposen aquestes conductes ni de la seua suposada il·legalitat, sinó que m'agradaria fixar-me en el ritme i moment d'aparició. Em sembla ben curiós que a la societat de la transparència, en la què tot es troba a internet a un clic de distància, determinades conductes siguen absolutament opaques. Com és possible que els consellers aquests (80 ni menys ni menys) disposaren de diners a dojo per a capricis i altres vicis sense que cap periodista, polític o administrador bancari sospitara res? Perquè no amagaven gens la disponibilitat monetària de què gaudien.
M'agradaria saber d'on arranca la filtració, i quins mitjans li donen ressò, perquè em sembla que els mitjans de comunicació ballen al so que els marquen els seus amos, i la ciutadania queda bocabadada amb el reguitzell de notícies que apareixen a un ritme prèviament marcat. No entenc quina funció acompleixen  els mitjans independents en aquesta societat suposadament democràtica si no són capaços de destapar casos com aquests quan es produeixen i no quan convé a no se sap qui. Tampoc entenc quina funció acompleixen els organismes de control democràtic, parlament, tribunal de comptes, síndic etc., si són incapaços de tallar situacions com la que descrivim.
Al remat no ens queda més remei que pensar per nosaltres mateix, i el mètode més eficaç per trobar responsabilitats és el dels detectius de les novel·les de lladres i serenos, preguntar a qui beneficia el crim, és a dir, a qui beneficia que justament ara ens assabentem que els consellers de Cajamadrid, triats per tots els partits polítics i sindicats i no sols pel partit al govern, eren uns corruptes. Evidentment beneficia als més corruptes, que aconsegueixen d'aquesta manera posar en marxa el ventilador i dir allò de "tots són iguals, dona igual qui governe".
El problema és que això funcionava quan no existia Podemos, perquè l'efecte era que no pagava la pena canviar de corrupte, el conegut sempre era millor que el que no coneixíem, però ara amb una agrupació política que justament fa bandera d'aquesta denúncia d'una casta governant corrupta i apoltronada, pot produir-se l'efecte contrari al que buscaven els del ventilador, que per fi la ciutadania rebente i envie aquesta casta d'impresentables a pastar fang!

10/02/2014

Assetjament a les aules, a unes més que a altres

L'assetjament escolar és una d'aquelles lacres més detestables que conec. Les persones que el pateixen es veuen sotmeses a una situació de desmoralització, desprestigi i patiment difícil de superar, i més quan la major part de les persones que l'envolten no saben el que passa, no ho volen saber o no en fan cas. La família, moltes vegades, no se n'assabenta, però l'escola sol mirar cap a un altre costat o fins i tot, culpabilitzar la víctima per ser diferent, poc sociable o "rareta". Els centres educatius haurien de posar totes les mesures possibles per prevenir-lo; mediació, educació per a la ciutadania, tutories, assistents socials etc. I sé de bona tinta que bona part dels centres públics posen en marxa els escassos recursos humans de què disposen per posar-li fre. L'ambient dels iguals no ajuda, perquè una certa crueltat sembla ser "guai" entre els adolescents, però en el moment s'aborda el problema i es força una reflexió serena, la major part dels joves se n'adonen de la magnitud de la tragèdia.
El problema es fa més gran, en canvi, quan l'ambient escolar no ajuda. I, sense ànim de generalitzar, és cert que als col·legis privats i concertats es dona una permissivitat major sobre el tema. D'una banda una concepció més competitiva de la societat, que deixa a l'individu com l'únic responsable de la seua situació, tendeix a culpabilitzar la víctima i aïllar-la socialment. Per altra part la tendència a ocultar els casos que es produeixen per tal d'evitar una mala fama que els pot perjudicar a l'hora de la matrícula. I per últim, una tendència a protegir els assetjadors per tal d'evitar un conflicte amb els pares que paguen, poden arribar a ser molt influents i, sempre, més que els de la persona assetjada. Tots aquests factors col·laboren en invisibilitzar, ignorar i ocultar els casos d'assetjament que, si no van més enllà, acaben amb una fugida de l'alumne assetjat a un altre centre, però que poden acabar de manera dramàtica.
Aquest va ser el cas de Carla, la xiqueta de Gijón que va acabar suïcidant-se per no poder soportar els insults, persecucions i humiliacions dels seus companys del col·legi Santo Angel de Gijón, religiós i concertat, i amb un ideari teòric que hauria d'evitar aquest tipus de coses. Sembla ser que els directius del col·legi no van donar la importància que tenia el fet i no van posar mesures de prevenció ni es van preocupar per evitar-ho. "Coses de xiquets" li van dir a la mare, però Carla va acabar al tanatori, i sa mare desesperada buscant justícia.
No dic que casos com aquest no passen a l'escola pública, perquè seria una irresponsabilitat menysprear el problema, i massa vegades, mestres i directius no donen la importància deguda a la violència oculta que es desferma dins i fora de les aules. La pública té altres problemes, com poden ser el desinterés, falta d'implicació o impossibilitat material d'arribar a solucionar el problema. Però l'estructura mateixa del sistema concertat i privat posa en marxa unes circumstàncies que fan més fàcil que els assetjadors acaben portant a terme una estratègia perversa que s'alia amb els interessos d'una empresa que s'oculta en l'opacitat i amaga els aspectes poc comercials del seu funcionament.