9/27/2013

Unitat sindical

Ahir per la vesprada vam acudir a una concentració que reclamava la derogació del Decret Vela (el decret que va retallar els sexennis dels educadors i el complement de productivitat dels sanitaris i ens va rebaixar el sou de manera abusiva). Vam anar un grup de professors de l'IES Escultor Francesc Badia de Foios després d'una assemblea en la qual vam pensar que era el moment just de pressionar l'administració, i perquè vam fer una vaga fa dos anys contra aquest mateix decret i ens va semblar que feia falta escenificar la nostra oposició a la discriminació salarial que va implantar. La concentració no era massa nombrosa, entre altres raons perquè la convocava només un dels sindicats d'educació, l'Stepv.  I aquesta era una situació que no podem comprendre. On estaven els altres sindicats de classe? Sembla ser que els altres sindicats d'esquerra, CCOO i UGT, estaven negociant i s'havien reunit amb el conseller Moragues dilluns passat juntament amb CSIF i ANPE, reunió a la qual el conseller no havia convidat Stepv, i que havien aconseguit el compromís de no renovar el decret per part de l'administració. El problema era que el mateix conseller els humiliava a la premsa negant que s'hagués compromés a res.
Però el problema que demostren els fets dels què parlem és que confirmen un desunió sindical que és ben preocupant. Des del punt de mira del treballador de l'ensenyament, afiliat o no però víctima directa de les polítiques del govern, no s'entén que els seus representants estiguen més preocupats per les seues disputes que per fer front a l'agressió contra el treballadors i l'educació pública. Està clar que des de l'acord d'interins, que van signar CCOO i UGT, però no Stepv, l'escissió es va convertir en un abisme, i és difícil esbrinar ara qui va encertar i qui es va enganyar en aquesta negociació, tema en el qual no entraré ara. Però la desunió no es pot enrocar en una absència de comunicació que porta a convocatòries condemnades al fracàs o, pitjor, a la inactivitat.
La responsabilitat dels sindicats està per davant de les seues disputes, internes i externes, i la necessitat de treballar per millorar la situació dels treballadors públics els obliga a articular un discurs comú i unes accions coordinades. És imprescindible i irrenunciable en aquests moment la unitat d'acció.
Els afiliats i tots el treballadors no comprenem, i no podem tolerar aquesta baralla infantil que col·loca en voreres enfrontades a organitzacions que defensen els mateixos objectius. Qui se n'aprofita de la desunió és el govern valencià, que tempta amb cortines de fum uns sindicats desunits que es guien més per interessos partidistes que per interessos generals dels treballadors que representen.
Si els nostres representants continuen amb aquesta estratègia suïcida, els treballadors continuarem per la via de la reivindicació i la lluita sense comptar amb ells. O lideren la protesta contra unes retallades injustes o el moviment popular, si és que existeix alguna cosa així, els passarà per damunt i alguns es convertiran en estructures inútils. En moments com aquest és quan ens plantegem el sentit d'estar afiliats a uns sindicats que no responen als interessos dels treballadors als quals diuen representar.

9/08/2013

Vençuela i la revolució

El número de setembre de Le Monde Diplomatique, porta com a editorial destacada una entrevista d'Ignacio Ramonet a Nicolás Maduro. Entrevistador i entrevistat justifiquen l'interés per avançat, però la lectura detallada ens mostra aspectes que fan més necessària l'anàlisi.
Ramonet fa una entrevista des del convenciment previ amb la revolució bolivariana, i Maduro s'obri tot sabent que el tractament de les seues paraules serà benintencionat.
Aquest caràcter relaxat de l'entrevista mostra ben a les clares els punts més discutibles del líder chavista. Un  victimisme continuat marca les contestacions de Maduro, davant l'oposició a la que acusa d'antipatriotisme, als EEUU que sempre són la reencarnació del dimoni, ja siga Bush o Obama qui encapçale el govern, al capitalisme que sempre boicoteja la revolució bolivariana per pur interés econòmic. Aquest victimisme fa menys creïble el discurs de Maduro, que recorda a qualsevol polític occidental, sempre espolsant-se les responsabilitats i amb una dificultat manifesta per acceptar els errors propis i fer una autocrítica eficaç que permeta millorar els defectes comesos.
Un altre aspecte discutible i que crida l'atenció als ulls occidentals és la veneració pel líder carismàtic. La figura de Chavez sempre és anomenada amb admiració similar a la de qualsevol secta religiosa, "Chavez me nombró", "El presidente me dijo", "su último consejo en el hospital fue..." És com si la paraula de Chavez servira per justificar qualsevol mesura política, sense necessitat de més fonamentació racional o de la demostració de la seua funcionalitat o conveniència. Una manera il·luminada i personalista de parlar que no agrada gens i que ens fa dubtar contínuament de les seues paraules, perquè mai estem segurs si està argumentant políticament o simplement seguint uns dictats que semblen inamovibles.
Ara bé, per darrere, o al costat d'aquests aspectes  discutibles hi ha afirmacions de Maduro que són ben interessants. Pel que fa a la gestió econòmica del país les opinions són ben mesurades i raonables. Maduro explica com, davant d'equivocacions inicials, la revolució ha hagut de modificar el seu rumb i acceptar  vies alternatives i gens dogmàtiques de construir el socialisme. Sobre el tema del paper de l'empresa privada, es veu una reflexió que aporta modificacions a una proposta purament estatalista, tot i que la burgesia veneçolana no té una tradició industrial assimilable a un desenvolupament liberal. La discussió sobre el paper de l'economia en la gestió del benestar de la població dona una lliçó als governs europeus que han abandonat qualsevol intent polític de dirigir el desenvolupament econòmic a una millora general de la població. Ací Maduro recorda que és l'economia la que ha de posar-se al servei d'uns interessos polítics en el millor sentit de la paraula, els de repartir la riquesa, eliminar la pobresa i aconseguir la igualtat d'oportunitats.
En el terreny purament polític, la proposta d'una democràcia de carrer mereix, si més no, una avaluació sobre el terreny del seu funcionament, ja que s'assembla molt a les propostes de pressupostos participatius que fem per ací. La crítica a la burocratització de l'estructura política és també una autocrítica que ja voldríem escoltar a casa nostra, però més creïble en la mesura que ve acompanyada de mesures per fer més àgil l'administració pública i acostar la política a la ciutadania.
En el pla internacional, la vertebració d'un espai llatinoamericà, amb l'ALBA i Mercosur, és una proposta que s'ha convertit en realitat i ha plantat cara a l'assetjador germà gran del nord que ha hagut d'abandonar aquella política segons la qual llatinoamèrica era com el pati de darrere al qual podien imposar les seues polítiques sense necessitat de consultar. Veneçuela ha aconseguit canviar la cara i tornar la dignitat als paisos sud americans i articular una postura conjunta que els ha permés escapar als dictats dels mercats internacionals i dels interessos polítics nord americans.
I per últim, la reivindicació dels ideals il·lustrats que van arribar a Amèrica de la mà de Bolivar es converteix en una reivindicació que deixa en evidència l'Europa dels mercaders, la que ha oblidat els seus ideals fundacionals i ha deixat enrere qualsevol intent de millorar la situació econòmica dels seus ciutadans.
Potser si podem llegir les declaracions de Maduro més enllà de les barreres culturals que ens separen, puguem aprendre alguna cosa sobre les possibilitats d'escapar d'un sistema econòmic que està esgotat però continua guanyant batalles tot i estar mort, encara que només als "suposats" països desenvolupats.

9/04/2013

Democràcia a la xarxa

Sempre he pensat que les xarxes socials no fan més democràtica la nostra societat, més bé la relació és a l'inrevés, les xarxes necessiten una societat democràtica per créixer i fer un paper democratitzador. Les últimes notícies sobre Egipte i el cas Snowden confirmen aquesta tesi.
El cas d'Egipte és un cas emblemàtic de retrocés democràtic. És cert que abans de la caiguda del dictador Mubarak, les xarxes socials van exercir un paper dinamitzador de les protestes socials, de la mateixa manera que aquestes xarxes existeixen a països tan poc democràtics com Xina i Rússia. Però no és menys cert que a aquests països l'ús que se'n fa d'elles és controlat pel poder i fins i tot es prenen represàlies contra aquells que no respecten determinats tabús polítics. De fet, els internautes dels països dictatorials creen codis secrets i claus invisibles per poder-se comunicar, i les limitacions que posen les autoritats impedeixen el seu desenvolupament de manera important, com passa a Corea del Nord o Cuba.
A Egipte, amb un règim en decadència, els col·lectius contestataris van utilitzar la xarxa per organitzar-se, però encara ho van fer més després de la caiguda del dictador. A partir d'aquest moment la por va desaparéixer i les crítiques i convocatòries de protesta van florir a la xarxa i a la societat en general. El preocupant viratge que va imprimir el govern islamista va fer dubtar de la fortalesa democràtica, però el cop d'estat militar ha acabat amb aquestes esperances. La junta militar ha pres represàlies, sobre tot contra els germans musulmans, i ha procedit a detencions i empresonaments per raons ideològiques. De segur que en aquest quefer, la informació que li ha proporcionat la xarxa sobre les activitats contestatàries li ha resultat ben útil. En aquest cas, l'activitat a internet ha esdevingut un parany per als internautes.
De segur que esteu pensant que això que ha passat a Egipte no pot passar ací, als països desenvolupats europeus. Que Egipte no té tradició democràtica i per això s'ha produït la involució i la consegüent repressió. Bé, ací és on entra en escena el cas Snowden, Manning i Wikileaks. Aquests fets demostren que, a hores d'ara i sense necessitat de cap involució autoritària, els nostres dirigents polítics ja controlen molta informació política sobre nosaltres. L'ús que se'n fa d'ella és una altra cosa. Volem suposar, perquè ho necessitem i així ens ho diuen, que només s'utilitzaria en cas de necessitat per a la seguretat de la nació o persecució del delicte, però és una creença poc fonamentada i només recolzada en una fe democràtica que cada vegada és més difícil de mantenir.
Si afegim que les empreses que controlen aquesta informació -Google,Yahoo, Facebook, Apple, Microsoft...- són empreses privades que JA utilitzen les nostres comunicacions per fer negoci i facilitar el màrketing a altres als quals venen les nostres dades amb o sense permís, i que, a més a més, ja han demostrat que no posen massa traves al poder quan els demana informació privada dels seus usuaris. Si unim aquestes dues perspectives, el panorama no és massa esperançador. De fet, l'únic que ens queda és lluitar per mantenir un sistema democràtic que respecte i protegisca els ciutadans de les intromissions privades en la seua intimitat i que es comprometa ell a fomentar la democràcia i defensar la llibertat d'expressió.
La solució no està a la xarxa, o si més no, no està tota a la xarxa, perquè o treballem de valent per enfortir i assentar el model democràtic o estem ben venuts. Amb el rastre que deixem jugant amb aquests aparells digitals, en tenen de sobres per aplicar-nos la pena màxima. Mare de Déu!