6/12/2012

Política contra la indiferència

Quan vaig escriure Política per a joves inquiets, no podia imaginar que la història de ciència ficció que encapçala el llibre, Un futur de felicitat,  podia estar tant a prop, i no en el llunyà 2050 en què jo la situava. Vaig intentar anunciar un futur sense política, transformat per un conformisme i una passivitat acomodatícia, però dramàtica. Creia que estava exagerant, perquè calia avisar els joves de la necessitat de mantenir l'estat democràtic i els drets humans.
Últimament, tinc la sensació que la utopia negativa que dibuixe al llibre s'ha realitzat més ràpid del que podíem pensar. És cert que les formes democràtiques no s'han perdut; les eleccions periòdiques, els parlaments representatius, els periòdics "lliures". Però per darrere d'aquestes formes que es mantenen de manera ben ostensible, avança una restricció de les llibertats, un aïllament social dels sectors més reivindicatius, una limitació de la capacitat de protesta ciutadana, un descoratjament sistemàtic de la població més inquieta.
En resum, la nostra democràcia cada vegada em recorda més a Rússia, una democràcia formal en la qual s'alternen els mateixos polítics que limiten les llibertats, però justifiquen les seues accions dictatorials en la llei i l'ordre constitucional.
Repasseu, si encara no esteu convençuts, els últims successos al nostre país. La primavera valenciana ha acabat amb la criminalització dels joves més actius, després d'una repressió desaforada de la què no s'han depurat responsables i que encara s'ha burlat amb multes per exercir el dret de reunió i manifestació. Una militant de la CGT catalana empresonada i processada per terrorisme per cremar una caixa amb diners fotocopiats davant d'una seu bancària, dos greus crims, cremar diners, encara que de paper, i amenaçar una seu bancària. Estudiants d'instituts valencians rodejats per agents de la policia nacional per simular un soterrament de l'educació pública, i fer-ho sense permís, les lleis com a excusa per reprimir la llibertat d'expressió. El professorat acusat de falta de professionalitat per manifestar-se a l'IES de Foios durant la seua hora del descans. Joves detinguts, a traïció, per manifestar-se el 15M a la plaça de l'Ajuntament de València.
Adoneu-vos de les similituds, primer persecució, amenaces, por; després criminalització, humiliació pública, assetjament; i per acabar, el càstig, la multa, l'expedient, l'empresonament. L'estratègia està clara, transmetre por al sector de la població més moderat, per a que mantinga la passivitat, criminalitzar el sector més conscienciat i crític i convertir-lo en radical, extremista. D'aquesta manera la cosa està lligada i ben lligada, allò més important és que la població continue tranquil·la, que continue consumint el "soma" de la passivitat.

6/07/2012

Contracte social

Jean J. Rousseau reconeixia el dret al poble a la rebel·lió en el moment que els governants no respectaren el contracte social que havien signat amb els ciutadans. Bé, potser aquest moment ha arribat ja.
El poder polític pot incumplir tantes lleis, ordenances i disposicions legals com li done la gana i sembla que no passa res. Les autoritats polítiques poden no pagar dins els terminis legals, i no passa res, poden eliminar les línies d'ensenyament en valencià sense cap justificació, i no passa res, poden embotir 36 alumnes dins d'un aula on només en caben 30, segons les seues disposicions legals, i no passa res, poden desplaçar els seus treballadors al cul del món, i no passa res, poden violar el dret a l'escolarització dels menors, i no passa res, poden maltractar ciutadans pacífics i no passa res, poden furtar els diners públics i no passa res. Sempre que la il·legalitat la cometa l'administració, mai passa res. I si passa, canvien la llei i prou, com amb RTVE, decret de racionalització educativa, sanitària, etc.
És la impunitat del senyor feudal, la barra lliure dels poderosos, el fora de la llei del rei.
La resta, els ciutadans i ciutadanes normals, són identificats, assetjats, vexats, insultats, violats els seus drets sense cap explicació, i sense cap dret. Això té un nom, això és dictadura.
Senyors, senyores, pot ser ha arribat l'hora d'adonar-nos que no lluitem contra un estat democràtic, sinó contra una dictadura. Que el poder ha perdut les seua màscara, que no respecta res, que el contracte social s'ha trencat.
Quan això passa, les estratègies de lluita han de canviar, potser hem de passar a la clandestinitat, demanar ajuda als països democràtics, emparar-nos en les ordenances de l'ONU. Penseu-ho, si més no.