La filosofia i la televisió, com l’oli i l’aigua, semblen ser dos líquids de textures i densitat ben diferents, tant que és difícil, si no impossible, fer-los emulsionar. Un dens i espés, l’altra fluida i lleugera. De la mateixa manera, la filosofia –i l’educació en general- representa un treball dens, desagradable i difícil, que sabem que té propietats saludables i positives, però que costen d’aconseguir. En canvi la televisió és de consum habitual, de visió fluida i exigeix poc esforç i exigència. Però, si ho pensem bé, ambdues disciplines són tan necessàries com insubstituïbles, tan complementàries com oposades. I aleshores, per què no aprofitar les qualitats d’ambdós disciplines? Per què rebutjar el plaer i la facilitat que comporta la televisió? Per què renunciar al rigor i la profunditat de la filosofia? I no podem anar més enllà? No podem fer de la filosofia una activitat divertida i interessant? I de la televisió un espai d’aprenentatge i enriquiment? Per què hem de fer de l’escola un reducte de patiment i no de goig? Per què hem de satanitzar la televisió a l’escola? Potser perquè ens fa la competència? O tal vegada perquè agrada massa?
La situació és absurda. Sembla que no vulguem que l’aprenentatge tinga una component lúdica. Sembla que només allò que s’aconsegueix amb patiment siga vàlid. I no ens adonem que en el procés d’aprenentatge passem per diferents fases, i la primera sol ser el gaudi, la fruïció motivadora que ens enganxa i ens arrabassa, ens capfica i ens atrau. Com la televisió! Sí, com la televisió. Aleshores per què no utilitzar-la? Per què no fer-la servir com un element d’atracció? Per què no aprofitar el seu poder de seducció i guanyar-lo per a la nostra causa?
Continuar llegint l'article a Aulamèdia Setembre 2010
