Estic llegint el tercer volum dels Assaigs de Montaigne en la magnífica traducció de Vicent Alonso. Aquesta tercera entrega es nota molt més tranquila, assenyada i prudent. El pas dels anys han assentat el caràcter, ja de per sí moderat i dialogant, de l'autor, i el pes de la vellesa comença a ser protagonista dels seus comentaris.
Sobre aquesta diu el següent:
"La vellesa ens provoca més arrugues en l'ànima que en el rostre, i no es veuen ànimes, o molt rarament, que, quan envelleixen, no facen pudor d'agre i de florit. L'home camina sencer quan creix i quan decreix."
Quanta raó té el vell Montaigne! Però no em direu que la decrepitud del cos, l'augment de les malalties, la dependència física i psíquica i la pèrdua de vigor corporal no és tan dramàtica com l'olor de florit de l'ànima. O potser fins i tot, n'és la causa. Els humans estem fets de carn, i sense negar importància a la força de la ment, aquesta no pot ser més que un reflex de la decadència física. I això per mantenir la dualitat que l'amic Descartes va copiar i populitzar al nostre autor, perquè a hores d'ara sabem de ben segur que l'ànima no és més que un conjunt de matèria en connexió.
Però quins productes intel·lectuals tan bells produeix! Com aquestos comentaris del savi Montaigne, que han perdurat a la putrefacció del seu cos.