Hedonisme

La vida és una merda, això ja ho sabem, i damunt dura poc. A més a més, dona practicament igual el que patim o fruim dels plaers que ens reserva, perquè en el moment de la mort tot desapareix en una espècie de "reset" desesperat que no reinicia el sistema. Si estem patint molt, aquesta possibilitat ens sedueix, i no altre és l'encís dels suicides. Si fruim del moment, el final ens espanta, pel que té d'acabament d'un estat plaenter.
Doncs bé, aquest és el missatge que ens vol transmetre Woody Allen amb la seua última pel·lícula. "Si la cosa funciona" és un manifest hedonista en la línia dels grans epicuris de la història, Montaigne i Epicur. El somriure desenfadat de Woody ens ajuda a soportar amb més ànim l'angoixa vital a la que ens podem abocar si oblidem que la vida dura el que dura la vida, i que malgrat tot, s'acaba tard o d'hora. No desaprofitar les poques felicitats amb que ens regala i no plorar pel que perdem perquè aleshores no podem fruir del que tenim. Un missatge clar i simple, però reconfortant, malgrat tot.

Legionella

Alcoi ha patit el 15é brot de legionella en 10 anys, i el segon des que s'han acabat les vacances d'estiu i s'ha représ l'activitat laboral. Les explicacions anteriors de les autoritats locals i autonòmiques s'han vist superades per nous brots que escapen a les explicacions oficials. Els aparells d'aire condicionat de les empreses, l'orografia alcoiana, les màquines d'asfaltar, les fonts públiques... totes les explicacions han quedat obsoletes amb el darrer brot.
La sensació que ens deixen, als alcoians i als ciutadans en general, és la d'una incompetència delictiva de les autoritats, un desinterés preocupant o, com a mínim, una incapacitat perillosa per solucionar els problemes reals de la població.
Malgrat totes les explicacions biosanitàries, aquesta "epidèmia" repetitiva, sembla ser una venjança del capitalisme neoliberal pel passat obrer i lluitador de la ciutat. Les empreses al bell mig del casc antic i la preeminència de l'economia submergida són com un llegat enverinat d'un passat d'esplendor. Però potser aquestes explicacions no són més que un desig per trobar un sentit històric i romàntic al que només és un cas de dessidia i incompetència política.

Educació

Dos articles recents ressalten la importància de l'educació per a la moderna societat de la informació, i els dos d'inspiració clarament economicista. Un de Paul Krugman, economista americà i premi Nòbel el 2008, que situa l'excel·lent educació pública americana com el factor més important del seu fort desenvoupament econòmic, i anuncia la seua decadència justament pel desgast que aquesta educació ha sofert per la falta d'inversió. L'altre article és de Joaquín Estefania, i aquest ressalta la mateixa idea, la importància econòmica de l'educació i avisa del perill d'aplicar els retalls econòmics a l'àmbit educatiu.
No puc amagar la meua alegria per aquestes opinions de personatges tan reconeguts, i més encara perquè coincideixen amb la meua i perquè també crec que seria un desastre per a la societat en general retallar les inversions en educació. Ara bé, potser les meues raons van més enllà de les consequêncies purament econòmiques, perquè abandonar les necessàries inversions en educació no sols aprofundeix la crisi econòmica en el futur, sinó que també crea una societat insolidària, injusta i desarticulada. I aquestes conseqüències són més dramàtiques que totes les repercusions econòmiques.
Per això seria un greu error que un estat europeu que es troba a la cua en inversió educativa aplicara encara més retalls en aquest àmbit o en el d'investigació. El que està en joc no és tan sols el lloc de treball d'un grapat de professorat o d'investigadors, és el futur de la nostra societat, i alguns la volem democràtica, justa i solidària.

Ramonet

Trobe, per casualitat, una entrevista a Ignacio Ramonet al 3/24 de TVC (és un miracle que encara les veiem totes). M'interessa el personatge, el seguisc habitualment a Le Monde diplomatique i, tot i una excessiva repetició d'alguna de les seues idees, he de reconéixer que és un dels intel·lectuals més lúcids del present.
El repàs als temes d'actualitat és obligat, però em crida l'atenció especialment la defensa de la pujada d'impostos de Zapatero (és una política de defensa de l'estat de benestar) i la crítica a que la pujada es centre en l'IVA,l'impost més injust que existeix, mentre deixa les sicav amb la tributació simbòlica de l'1%. L'anàlisi dels resultats electorals d'Alemanya, França i Portugal demostra una pujada de l'esquerra més crítica i un retrocés de la Socialdemocràcia i el Social-liberalisme i, per tant, apunta a la reconstrucció d'una esquerra combativa a l'esquerra de la socialdemocràcia (impossible al País Valencià, sempre a la contra d'Europa, si les coses continuen com ara). També parla de Cuba i defensa el final del bloqueig més llarg i injust de la història, dels paradisos fiscals que, tot i ser abolits per decret pel G20 continuen ben vius i fomenten l'especulació i la corrupció (Ric, com va el rellotge?).
L'entrevista acaba amb els mitjans de comunicació i la paradoxa de que, en el moment que més mitjans tenim a l'abast, és quan més uniformització informativa es produeix. També denuncia la constitució d'empreses comunicatives que miren més pels seus interesos empresarials que pels informatius (i el cas d'El País i Zapatero és flagrant). Aquest és possiblement un dels temes que més desgast democràtic estan produint, perquè creiem estar més informats que mai i, en canvi, hem reduit dràsticament la diversitat de punts de mira.
L'entrevista s'acaba i continue amb el zàpping, trobe el Gran Hermano i em quede enganxat a la peixera, que aquesta edició la porte molt abandonada.

Alternativa

El TSJV ha rebujat el recurs de l'STPV contra Font de Mora per l'incompliment de la Sentència (de les 16 sentències) que reconeix el títol de Filologia catalana com equivalent al de Valencià.
Aquest entrebanc judicial trenca la ratxa favorable (les setze sentències anteriors, la de la ciutadania...) que ens havia fet pensar que els tribunals podien ser una bona contènció a la política del PP al País Valencià. La realitat ha tornat al seu lloc les coses (també la sentència dels trages) i ens recorda que l'oposició s'ha de fer al carrer, a les eleccions o al Parlament. El recurs als tribunals només es justifica quan realment es dona una situació d'indefensió impossible de reivindicar per les vies polítiques habituals.
Però el problema és que aquesta situació està donant-se, perquè quan els tribunals desqualifiquen decisions de govern estan avisant d'una situació d'indefensió ciutadana, i la situació al País Valencià ja és tan complicada que la societat civil s'ha vist obligada a demanar empar als tribunals.
Però ni tan sols d'aquesta manera ens protegeix la llei, perquè el govern incompleix reiteradament les sentències o se'n riu de les que no li convenen. Aleshores què fer? Demanar l'empar del Tribunal d'Estrasburg?
Millor donem-li la volta a la situació. Solucionem els problemes judicials per la via política. La indefensió ciutadana justifica la creació d'un front d'oposició que sanege la vida política valenciana i recupere la senda democràtica que està en perill. És l'hora dels partits d'esquerres, potser una gran coalició des del PSPV fins ERC, comptant amb el Bloc, EU i Iniciativa, podria arribar a un govern de concertació que recuperara una Televisió pública, una educació amb dignitat, una sanitat pública i no privatitzada. Potser seria una solució transitòria, però necessària per a una regeneració democràtica.