7/27/2009

Desgast democràtic


He de dir, de primeres, que no confiava en la via judicial per a la resolució del conflicte de la ciutadania. Ni per aquest tema ni per cap altre tema polític. En realitat, em semblava una manifestació d'impotència, ja que no hem pogut parar aquest despropòsit amb pressió social ni política. Però crec que m'enganyava, perquè el tema de la ciutadania, ho he de reconéixer, ha suposat una autèntica violació de drets fonamentals, i en aquest cas, res millor que la divisió de poders per protegir-nos. En realitat, i vista la reacció de la Conselleria, no pensaven abandonar aquest atac frontal al dret a l'educació per molta pressió social que desenvoluparem. La seua actitut és clarament antidemocràtica i justificable només des de la voluntat autoritària d'imposar les seues idees i des d'una postura antidemocràtica de vulneració dels drets dels que no combreguen amb ells (literalment).
Ara es veu clar, els que volen manipular els escolars, privar-los del dret a la formació ciutadana i impedir-los de pensar autònomament són ells, i han sigut sempre ells. Acostumats com estan per anys de govern antidemocràtic es creuen amb el poder suprem de desafiar fins i tot als seus amics els jutges. Però potser aquesta vegada han anat massa lluny, potser tant de trage i tantes bosses de Louis Vuitton els ha augmentat l'ego fins el despropòsit. Esperem que els quede poc, pel bé de tots i de la democràcia,

7/22/2009

Lluita de classes


Sembla que l'empresariat espanyol no s'ha enterat de que vivim en la societat posindustrial, que la lluita de classes ha quedat soterrada per l'impuls d'una postmodernitat pacificadora i igualadora, que la història ha quedat parada en una democràcia dialogant i benefactora. Sembla que no s'han enterat, perquè continuen enrocats en postures antiquades i negatives, que no ajuden gens a alcançar el diàleg social que govern i sindicats de treballadors, aquestos sí absolutament convençuts de la caiguda de la societat capitalista i de l'aparició d'una nova versió postmoderna del capitalisme de consum, s'esforcen per aconseguir.
O no s'enteren o són els altres els que han cregut que aquest empresariat, després de guanyar diners a cabaços en els temps de l'eufòria i el desenfré, ara està disposat a col·laborar en la superació d'aquesta crisi que, segons diuen, està arruinant-los.
I no serà que són un malparits, aprofitats, egoistes i tramposos i volen aprofitar l'avinentesa d'aquesta crisi que només paguen els treballadors, perquè ells tenen assegurada la subsitència en condicions excel·lents, i apretar una mica més si cal l'explotació que mai han deixat de practicar? No serà que en temps d'atur és més fàcil vendre l'argument de l'abaratament del comiat? no serà que els dona igual portar a la fallida el sistema de pensions públiques perquè ells en tenen de privades? No serà que la lluita de classes no s'ha acabat i a nosaltres ens ha pillat carregats de bones intencions i bones paraules?

7/16/2009

Vanitat


Diu el mestre Montaigne al segon llibre dels seus Assaigs: "Crísip i Diògenes han estat els primers autors a menysprear la glòria, i els més ferms, i entre tots els desigs, deien que no n'hi havia cap altre de més perillós, ni que més havíem d'evitar, que el que tenim de l'aprovació dels altres. Realment, l'experiència ens n'ha fet sentir diverses traïcions ben danyoses. No hi ha res que enverine més els prínceps que la falagueria, ni res que faça guanyar als dolents més crèdit davant d'ells."
I després diuen que els clàssics ja no ens diuen res! O Montaigne endevinava el futur o la natura humana no canvia tant com ens pensem.

7/07/2009

Kapuscinski i els mitjans de comunicació


Ryszard kapuscinski es preguntava allà pel 1999 en un article aparegut a Le Monde Diplomatique nº45-46 si els mitjans de comunicació representaven la realitat del món, si realment la sobreabundància de vies d’accés a la societat global ens aportava una millor informació. La seua resposta en aquell moment va ser que no, que els mitjans proporcionen una visió del món molt superficial i fragmentària, sobretot perquè amb l’aparició de la televisió s’ha reforçat la confusió entre veure i saber, entre veure i comprendre. El fet de tenir al davant les imatges de successos ocorreguts a l’altra banda del món ens produeix el mirall de creure que ja ho sabem tot, que la imatge reprodueix la totalitat de la realitat, però oblidem que la selecció, la presentació i el montatge de les imatges construeix la realitat i, per tant, esdevé un instrument molt eficaç de manipulació.
Per a argumentar la seua postura, kapuscinski aporta tres exemples: la presentació de la pobresa als informatius com un fenomen inevitable i natural, l’aparició del subdesenvolupament i les catàstrofes al si de programes etnogràfics o culturals que el converteixen en una curiositat i la utilització de les estadístiques fredes per explicar la inevitabilitat dels drames humans.
Què podem dir avui, deu anys després, de l’evolució dels mitjans de comunicació? Doncs que la tendència que apuntava kapuscinski s’ha confirmat i aguditzat. Només hem de fixar-nos en la manera com es tracta el conflicte iraquià, o iranià o afgà als informatius televisius, com una sèrie de lluites tribals o religioses sense cap ni peus. O també és d’assenyalar l’aparició de programes-concurs que recorren llunyans països desconeguts o fan conviure una família europea amb una tribu africana, reforçant d’aquesta manera els tòpics més arrelats. I per descomptat, la profusió d’estadístiques i enquestes que venen a confirmar l’escassa capacitat de treball o d’organització i innovació dels països subdesenvolupats. Tot plegat dibuixa un món inconnex i incomprensible en el que nosaltres, els occidentals, som l’espècie elegida però no per Deu, sinó perquè ens ho mereixem.
Però podem trobar una xicoteta llum al final d’aquest túnel. L’aparició i desplegament d’Internet com a nou mitjà de comunicació ha trasbalsat el poder absolut que tenien les agències de comunicació i les televisions, i s’ha constituït com el mitjà d’informació alternatiu per excel•lència. És aquest un fenomen que encara no estava totalment desenvolupat en els temps que escriví kapuscinski, i que s’ha convertit en una mena d’esperança blanca informativa. Ara el que falta és canviar els costums dels ciutadans i convencer-los que informar-se implica un esforç, un treball de recerca i comprensió.

Blocs amb articles sobre Kapuscinski. Visiteu-los
Kapuscinski: la eminencia sin Nobel
Kapuscinski y Heródoto
Ryszard Kapuscinski: maestro periodista, maestro de periodistas
Kapuscinski y Zweig, el mundo de ayer y el mundo de hoy
Kapuscinski i els mitjans de comunicació
Kapuscinski: autorretrato en diez trazos
Lapidarium: Ryszard kapuscinski
El desconocimiento
El viajero insatisfecho
Cruzando fronteras con Kapuscinski

7/02/2009

Les tisores



Els retalls han arribat a l’educació. La famosa crisi ha proporcionat l’excusa per tal d’ajustar les brides a l’estament educatiu. I si, a més, aquest estament ha estat especialment crític amb la política educativa de la Conilleria, aleshores la venjança es serveix en safata de plata: “ara sabran qui mana ací!” Deuen haver pensat els dirigents de Campanar.
I allà van. Han nomenat uns super-inspectors encarregats exclusivament de confeccionar plantilles de tots els centres del País. Han apartat els inspectors habituals, entre els quals hi ha alguns massa sentimentals què xafen els centres i els acaben agafant carinyo. No, millor un cervell sense ànima, el perfecte conductor d’un programa informàtic elaborat amb uns límits marcats i insuperables, una altra màquina, però humana. I aquestos super-inspectors han tret les tisores i la calculadora i s’han posat a comptar hores, dos de filosofia, dos d’història, dos de tecnologia i una de francés i... això fan divuit, o trenta-sis. Eureka! Un professor! O dos! Doncs, a retallar, ací sobra un professor. Però, perdone, dos i dos i dos i uno i... sumen divuit però en número, no en persones. Dos cames i dos braços i un cos i un cap no fan una persona, fan un Frankenstein. Això és igual, bovades, totes les persones són iguals davant la llei i per tant intercanviables. Fora! I el pla de mediació que voliem fer, o el de foment de la lectura, o el de convivència? Això no compta hores, fora!
I així en tots els centres, un d’ací, dos d’allà, tres més enllà, al final un bon estalvi. I no és que estem en contra de l’optimització de recursos públics, al contrari, és la garantia de millora del funcionament de l’escola pública. Però el problema és que ací no es busca optimitzar recursos per tal de millorar-la, sinó tot el contrari, es busca ofegar la qualitat i la bona imatge amb la que poder competir amb la privada. Perquè si mirem bé, el que s’estalvia amb els retalls es dedica a contractar professorat de filosofia i d’història amb coneixements mínims d’anglés que donen ciutadania (no massa, que això porta problemes, el just per a fotre a aquells que s’han negat), a finançar els concerts del batxiller en la privada, a contractar super-inspectors que, aquestos sí, justifiquen el seu lloc de treball i el seu sou (més elevat) desplaçant a altres professors, o per a comprar bons trages i tenir bona presència quan ixen al Canal 9, que també paguem amb aquestos diners públics.
I ja ho veieu, amb una calculadora i unes tisores hem aconseguit enfonsar un poquet més l’escola pública i, a més, escarmentar a tots aquestos rojos que ens han criticat amb tanta voracitat.