12/29/2009

ERO públic a l'estil PP

L'ajuntament d'Alcoi, amb el seu alcalde al capdavant, vol fer-se un lloc a la història polìtica del país. No es conforma amb arrassar el paratge natural de la Font Roja amb la construcció d'un hotel de luxe que limite l'ús popular del parc natural, no es conforma amb voler un camp de golf en zona protegida, ni amb entestar-se a construir una incineradora vora el poble. No, no es conforma amb tot això, a més, Jordi Sedano, l'alcalde zaplanista d'Alcoi, també vol convertir-se en el primer en implantar un ERO (Expedient de Regulació d'Ocupació) a l'ajuntament. Fins ara, aquestes coses eren patrimoni de l'empresa privada, però com que aquest personatge no guanya prou per pagar processos judicials que perd un rere l'altre (els tribunals l'han obligat a desfer el parc de la Rosaleda amb un cost elevat per al poble, econòmicament i socialment, pels perjudicis que ha implicat), ara s'ha decidit a retallar drets laborals als funcionaris municipals.
A més d'acomiadar una bona part de la plantilla, també pretén retallar drets socials que els seus treballadors tenien per convenis prèviament acceptats i per pertànyer a un col·lectiu, el funcionaritat, que regula les seues condicions per normes superiors. Però això és igual, Sedano vol anar més lluny i, com sembla que sap que l'amigüito Camps no l'estima, vol donar-se a conéixer i passar a la història.
Quina desgràcia per als alcoians! Però el pitjor de tot és que el van votar, i per majoria absoluta! Coses de la democràcia.

12/18/2009

Llaç Lambda


Ens han concedit el Llaç Lambda a Rosa Sanchis i a mi. Amb aquest guardó, Lambda pretén premiar aquelles persones que d'una manera anònima i desinteressada han col·laborat en la lluita contra l'homofòbia i la transfòbia. Gent el nom de la qual no constarà en els llibres d'Història però els xicotets passos dels quals han contribuït a que moltes lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (lgtb) hàgem pogut eixir avant en entorns tan hostils per a la diversitat. Així, des del Col·lectiu Lambda volem destacar aquest suport desinteressat a través d'un reconeixement públic.
Enguany ens ha tocat a nosaltres, i n'estem ben orgullosos. Aquest reconeixement només farà que continuem, amb més il·lusió, educant per la llibertat i la igualtat. Sabem que l'educació és una xicoteta gota d'aigua en una mar de prejudicis, però creiem fermament que podem lluitar per un món millor. Un món en el que no es discrimine a les persones per la seua orientació sexual, en el que no s'humilie als joves per preferir opcions sexuals diferents a les de la majoria.
La lluita contra l'homofòbia és una necessitat social a la qual l'educació no pot renunciar, i nosaltres volem fer camí. Gràcies.

12/13/2009

Barrionuevo

He vist el programa del Follonero, Salvados. Entrevistava a Barrionuevo, don José Barrionuevo, ex-ministre de l'Interior de diferents governs de Felipe González i empresonat pels GAL. Una entrevista magnífica, d'aquelles que aconsegueix una intimitat i confiança que les fan creibles i que aporten més informació i testimoni que les que es fan de manera directa i amb preguntes al coll. De fet, m'ha mostrat un Barrionuevo humà, un ministre de l'interior (quin càrrec! Déu meu, quin càrrec) al que no deixaven dormir per les nits les cridades de telèfon, que patia per les víctimes dels atemptats i que va viure personalment de manera dramàtica les acusacions de guerra bruta. Fins i tot m'ha fet sentir vergonya de mi mateix, perquè també recorde aquella època i revisc la indignació amb la que ens vam prendre aquells successos.
Ho he de reconéixer, llegia El Mundo, i em semblava un periòdic d'esquerres, i estava d'acord amb les acusacions "morals" de guerra bruta a un estat que s'havia pres la justícia de la seua mà. Ara, veient per on anava El Mundo, i escoltant Barrionuevo, comence a dubtar si no ens van manipular a tots plegats. Perquè el resultat d'aquella conxorxa va ser l'arribada al poder de don José María Aznar, i l'alegria econòmica i social de don Pedro J. I l'alegria de Garzón? Aquesta peça em falla.
En realitat va haver guerra bruta? Això va semblar demostrat al judici i condemna de Barrionuevo, i ell no ho nega, i el seu posterior indult per part d'un govern del PP, que havia tret un partit polític inestimable de la seua acusació, ho acaba refermant. En realitat, Barrionuevo semblava més ressentit amb les traicions dels que ell creia que estaven amb ell i es sentia incomprés de la faena que havia hagut de fer i no s'havia comprés, que penedit o defensor d'una puresa moral que, em sembla, no va existir. Un moment revelador és quan defensa la necessitat de les clavegueres de l'estat, també en democràcia. En aquest sentit el que caldria definir ben clarament és quina capacitat tenen aquestes clavegueres, i en què es diferencien de les clavegueres dels estats totalitaris, perquè d'altra manera podem arribar a trobar-nos amb uns efectes ben desagradables.

12/08/2009

Fam al món


He vist la pel·lícula "pluja de mandonguilles" i, a banda d'acabar amb angoixa i sense gana, m'ha semblat una pel·li interessant, crítica d'allò més. M'explique:
- Critica la dieta americana, el fast-food i el perill d'obessitat. De fet, com ja he dit, acabes odiant el menjar, el brossa i l'altre, tot.
- És ecologista, perquè critica una ciutat que, en comptes de reciclar, acumula les deixalles en un abocador que acaba esclatant i menjant-se la ciutat.
- Critica els mitjans de comunicació, perquè envien a una reportera novata i quan aquesta troba la notícia, només es fixen en el seu aspecte i són incapaços de detectar una notícia.
- Posa en evidència l'analfabetisme sentimental masculí, amb el personatge del pare, incapaç d'expressar el seus sentiments darrere d'un bigot i una cella, fins que li col·loquen un verbalitzador de sentiments i aleshores els coneixem i sabem que, en el fons, estima i admira el seu fill, però no sap com dir-li-ho.
- Critica l'educació massa permissiva del Flint, que crea un laboratori clandestí sense el més mínim control patern i el desinterés ciutadà.
- Critica els polítics, en la figura de l'alcalde, que només busca convertir l'illa en un parc temàtic i guanyar diners a dojo.
Però per damunt de totes les crítiques i ginys intel·ligents a l'audiència, hi ha una cosa que no puc entendre, i mira que li done voltes. Per què no se'ls acudeix, en cap moment de la pel·lícula ni a cap personatge, utilitzar la màquina generadora de menjar per eradicar la fam al món?
Us ho jure, no hi ha cap referència, es passen tota la pel·licula tirant el menjar i és com si no existira fam la món. I per açò fora poca cosa, encara hi ha més, perquè elimina de socarrel el sentit alliberador del progrés científic. La ciència és un mer divertiment que només adquireix un sentit d'utilitat social al llarg de tota la història, solucionar el merder que ella mateixa ha creat.
Í no és per falta de complexitat, com ja he explicat, perquè pense que està feta amb la intenció de divertir als menuts i fer pensar als majors, però en aquest sentit es distrau amb les crítiques més superficials que abans he anomenat i oblida una situació que li hauria aportat un sentit trascendent. Potser han pensat que era un problema massa greu per fer riure els menuts? M'agradaria pensar això, però no puc deixar de sospitar que ha estat un oblit absolutament despreocupat, i això és el pitjor.

12/02/2009

La protesta


La manifestació de la Plataforma per l'ensenyament públic contra la política educativa del govern valencià va aplegar anit uns milers de persones a les tres capitals valencianes. No van ser tantes com a la macromanifestació del curs passat, però tampoc era el que es pretenia en aquest cas, ni la situació és la mateixa. El que volíem demostrar ahir era que la societat civil continua viva, organitzada i expectant. Que sabem que el govern valencià es troba amagat, esperant que escampe el temporal i calibrant al mil·límetre el perjudicis de les poques propostes que té a la butxaca.
Doncs bé, ara ja sap que l'escola pública continua esperant una solució per als problemes que té i que no deixarem que l'educació mora d'inanició.

11/30/2009

Mobilització per l'ensenyament


L'ensenyament torna a mobilitzar-se. És lògic, perquè, tret de la retirada de l'obligatòrietat d'impartir l'Educació per a la ciutadania en anglés per imposició dels tribunals de justícia, la resta de les reivindicacions que van alçar en peu de guerra la comunitat educativa el curs passat, continuen sense solucionar-se. L'educació necessita un impuls i sembla ser que el govern valencià està més preocupat per amagar els draps bruts que per millorar l'ensenyament. Més enllà d'inversions i mesures legislatives, necessitem mostres de confiança, senyals que ens indiquen que l'educació és important per als nostres dirigents i que aposten per ella sense condicions. Però justament és això el que no tenim ací, perquè un conseller desprestigiat i deslegetimat no pot proposar mesures convincents i, quan en proposa, solen ser extravagàncies sense trellat.
A hores d'ara, i trobant-nos al capdavant en fracàs escolar, volem fets i mesures pràctiques, instruments per posar l'educació valenciana al nivell dels països desenvolupats.
Ja n'hi prou de desficacis!
Font de Mora dimissió!
Per una educació de qualitat tots a la manifestació!

11/24/2009

Contra la viòlència masclista


La última campanya del Ministeri d'igualtat contra la violència masclista ataca d'arrel la causa d'aquest problema; la justificació social dels maltractadors i la responsabilització de la dona en el seu maltracte. Per això, hem de potenciar la consciència de que els homes tenim una responsabilitat afegida en la lluita contra els maltractaments i que és necessari un cercle sanitari al voltant del maltactador i que es senta sol i sense raons. Ni un somriure còmplice, ni una palmadeta de comprensió. Les dones tenen dret a execir la seua llibertat sense restriccions i culpabilitzar-les per conductes que es permeten sense problemes en el cas masculí és tan injust com absurd.
Nosaltres els homes tenim la responsibilitat de deixar ben clar que no sóm com ells encara que compartim sexe, i que no disculparem cap actitud masclista o de superioritat.
Les crítiques contra aquesta campanya o contra les "ideologies de gènere" en general, demostren que el treball de conscienciació fa el seu efecte, perquè es toca una fibra social molt sensible, i s'alteren prejudicis antics i privilegis establerts en les relacions entre homes i dones. Malgrat tot, és cert que les xifres de dones mortes es resisteixen a baixar, possiblement perquè en crims com aquestos la pressió social és fonamental, i la consciència del maltractador de que no té dret a exigir el que creu que la dona li ha de proporcionar, i que no tindrà cap recolzament social acaba fent el seu efecte en molts casos. Però per desgràcia, en casos de conductes psicòpates o desesperades, no exerceix el mateix efecte, i en aquestos casos només tenim els recursos de la llei.
Queda molt camí, però anem avançant,

11/19/2009

La filosofia es queixa


El dia 19 de Novembre celebrem el dia de la filosofia. Mala cosa, perquè, per desgràcia, només es celebren dies d’espècies en extinció, de col•lectius discriminats o de característiques folklòriques d’una societat en descomposició. Vull dir, que si celebrem el dia de la filosofia és perquè aquesta no està bé, perquè la seua transcendència social ha minvat considerablement i perquè la inutilitat del seu quefer sembla ser una opinió comunament acceptada sense més reflexió.
Ara bé, ens podem plantejar si aquesta situació es responsabilitat exclusiva de la seua inadaptació a un món que ha canviat profundament i en el qual no ha sabut trobar una funció actualitzada, o si la suposada inutilitat de la filosofia és conseqüència directa de les transformacions socials d’un temps que ha perdut el sentit crític i prefereix prescindir d’una activitat incòmoda i reincident que s’obsessiona per reivindicar unes essències superades per la força de la història.
No podem negar que una certa concepció de la filosofia, la més rància i conservadora, la que s’alia ben sovint amb el poder per justificar-lo, s’ha refugiat en l’apel•lació a la tradició més immobilista i antiquada, i ha repetit una concepció historicista i acrítica del pensament clàssic que entra en contradicció amb els canvis socials, educatius i tecnològics que s’han produït al segle XXI.
Però seria injust no reconéixer que la major part de la tradició filosòfica actual ha actualitzat els seus continguts amb la finalitat de continuar pensant el present amb les eines que la tradició filosòfica li proporciona per analitzar-lo des d’una perspectiva crítica. Des del segle XX, va abandonar les pretensions d’universalitat i superioritat, i va deixar pas a una col•laboració amb la resta de les disciplines humanes i científiques amb l’objectiu d’aconseguir una societat millor i unes possibilitats de vida més felices i satisfactòries per a la humanitat. La filosofia ja no és el tronc del saber humà, però manté una importància fonamental en l’assimilació dels nous coneixements i en l’anàlisi que sobre l’ésser humà tenen aquestos descobriments. Sense ella, la manipulació és més fàcil.
Amb aquesta actitud emancipadora i des de la consciència de la complementarietat d’objectius amb la resta d’àrees del coneixement humà, reivindiquem avui la necessitat d’una filosofia forta i radical, que pretén desenvolupar la seua funció educativa fonamental, que no és altra que formar la personalitat de les noves generacions des de l’autonomia, la llibertat i la consciència crítica. En aquesta faena sabem que no estem sols, però demanem les condicions necessàries per poder fer la part que ens pertoca amb unes mínimes garanties d’èxit. Per això pensem que la situació de la filosofia al País Valencià és preocupant, i que el seu arraconament en 1r de Batxiller, amb dues hores lectives setmanals, impedeix de totes totes fomentar el pensament crític, la lectura raonada i l’argumentació complexa sobre idees pròpies i personals. Si és això el que es pretén, endavant, però si en algun moment volem donar als joves del segle XXI les competències necessàries per viure i enfortir una societat democràtica, haurem de dissenyar el sistema educatiu amb un mínim de coherència i garanties, i tornar a la filosofia una càrrega horària suficient per poder desenvolupar les competències que té encomanades. Solucions tècniques no en falten, com per exemple tornar l’assignatura optativa de 1r curs a les tres hores que tenia, repartir les hores de religió entre primer i segon i lliurar una hora en 1r o repensar els continguts de la nova assignatura de Ciències del món contemporani, que poden ser assumits per una teoria del coneixement filosòfica. Ara només cal voluntat política per fer-ho.

11/11/2009

Identitat


A Sarkozy li ha entrat la calentura filosòfica. Sembla que, després d’un curset accelerat de filosofia analítica que li ha recomanat la Bruni –més posada en aquestes coses-, està obsessionat per definir, acotar, separar i clarificar conceptes. I el primer concepte que s’ha proposat clarificar és el del sentit profund de ser francés, és a dir, s’ha proposat definir la identitat francesa. Quasi res!
Ací, a casa nostra, també s’ha plantejat el tema, i el conseller Blasco, en un esforç per proporcionar als immigrants un model en el que mirar-se per tal d’acostar-s’hi a l’essència de la valencianitat, va proposar pertànyer a una falla, tirar masclets i enrotllar-se amb la blavera, com a característiques fonamentals.
Però supose que els francesos van de debò -i no com el nostre conseller que sempre busca el titular al pròxim informatiu de Canal 9-, perquè ells són un país d’intel•lectuals –i en canvi nosaltres tan del camp- i el debat adquirirà unes proporcions filosòfiques. Capbussar-se en el concepte d’identitat és una cosa ben difícil, i més en les modernes societats democràtiques, que tenen com a divisa la diversitat i la multiculturalitat. Però de segur que la ciutadania francesa, que és de les que va fer una revolució històrica –i no com nosaltres, que les hem perdut totes- sabrà trobar la idea de “ser francés”, i aleshores nosaltres la podrem copiar i definir la de “ser valencià”, si és que s’assembla en algun aspecte. Ara bé, potser si s’assembla tant, llavors no siga necessari definir-la de manera separada i potser podríem buscar la de “ser europeu” o, perquè no? La de ser “ciutadà del món”.
Però no, els francesos volen trobar el sentit de la identitat nacional francesa, i aquesta no pot ser similar a cap altra, perquè ells són francesos i els altres no. Amb aquest esperit em dispose a reconéixer aquesta essència i llegesc àvidament les propostes dels francesos a la web habilitada a l’efecte. Trobe que ser francés és cantar la Marsellesa –imagineu-nos amb el “Per ofrenar”- , parlar francés –i nosaltres què, Valencià, català, per telèfon?- i enrotllar-nos amb la bandera tricolor francesa –i nosaltres amb la blavera!-. Al final, els francesos tampoc són tan originals, no us sembla?

11/03/2009

Posa't el condó!


Quan era jove, als de la meua generació, ens van bombardejar amb el perill de la superpoblació del món. Erem 5000 milions i per a l'any 2000 se'n preveien 7 o 8000. Un escàndol, un perill, una saturació insostenible per al planeta. Així les coses, el missatge de que tenir fills era una espècie d'atemptat ecològic ens va calar ben fons i, de retruc, ens va convéncer de que l'ús d'anticonceptius era d'allò més convenient, personal i col·lectivament.
Després ha arribat la baixada de la natalitat a Europa i, especialment, a Espanya. I han començat els missatges amenaçadors; no hi haurà joves per pagar les pensions dels majors, som la població més envellida, als països nòrdics ja fomenten la natalitat... En fi, que sembla que ara tenir fills és quasi un deure social.
Sort que a mi m'ha pillat amb el deure sagrat acomplert (no sense contradiccions internes pel manament de la limitació de la natalitat que em van imbuir de jove), però tot i això no deixa de sorprendre'm la irresponsabilitat amb la que s'ha fomentat la natalitat, sobretot des de partits d'esquerres o socialdemòcrates. Es tracta d'una perspectiva tan egoïsta i limitada que sorprén per la ingenuitat. Com si la població del planeta no comptara igual a Ghana que a França, perquè si del que es tractava era de mà d'obra barata per mantenir les pensions dels vells, amb importar-la ja n'hi havia prou, i l'augment de la immigració ho ha demostrat amb escreix.
Sort que ha sorgit una iniciativa que recorda que al planeta ja hi som massa, "Posa fre al canvi climàtic, pren la píndola" i planteja que cal reduir la natalitat si volem aconseguir una vida digna per a la seua població. Només una precisió, millor posar-se el condó, perquè a més de limitar la natalitat, previndrem altres malalties de transmissió sexual i, a més, responsabilitzarem als homes en aquesta faena. Per tant, l'eslogan potser quedaria millor d'aquesta manera: "posa fre al canvi climàtic, folla amb condó!"

10/25/2009

Hedonisme

La vida és una merda, això ja ho sabem, i damunt dura poc. A més a més, dona practicament igual el que patim o fruim dels plaers que ens reserva, perquè en el moment de la mort tot desapareix en una espècie de "reset" desesperat que no reinicia el sistema. Si estem patint molt, aquesta possibilitat ens sedueix, i no altre és l'encís dels suicides. Si fruim del moment, el final ens espanta, pel que té d'acabament d'un estat plaenter.
Doncs bé, aquest és el missatge que ens vol transmetre Woody Allen amb la seua última pel·lícula. "Si la cosa funciona" és un manifest hedonista en la línia dels grans epicuris de la història, Montaigne i Epicur. El somriure desenfadat de Woody ens ajuda a soportar amb més ànim l'angoixa vital a la que ens podem abocar si oblidem que la vida dura el que dura la vida, i que malgrat tot, s'acaba tard o d'hora. No desaprofitar les poques felicitats amb que ens regala i no plorar pel que perdem perquè aleshores no podem fruir del que tenim. Un missatge clar i simple, però reconfortant, malgrat tot.

10/19/2009

Legionella


Alcoi ha patit el 15é brot de legionella en 10 anys, i el segon des que s'han acabat les vacances d'estiu i s'ha représ l'activitat laboral. Les explicacions anteriors de les autoritats locals i autonòmiques s'han vist superades per nous brots que escapen a les explicacions oficials. Els aparells d'aire condicionat de les empreses, l'orografia alcoiana, les màquines d'asfaltar, les fonts públiques... totes les explicacions han quedat obsoletes amb el darrer brot.
La sensació que ens deixen, als alcoians i als ciutadans en general, és la d'una incompetència delictiva de les autoritats, un desinterés preocupant o, com a mínim, una incapacitat perillosa per solucionar els problemes reals de la població.
Malgrat totes les explicacions biosanitàries, aquesta "epidèmia" repetitiva, sembla ser una venjança del capitalisme neoliberal pel passat obrer i lluitador de la ciutat. Les empreses al bell mig del casc antic i la preeminència de l'economia submergida són com un llegat enverinat d'un passat d'esplendor. Però potser aquestes explicacions no són més que un desig per trobar un sentit històric i romàntic al que només és un cas de dessidia i incompetència política.

10/14/2009

Educació


Dos articles recents ressalten la importància de l'educació per a la moderna societat de la informació, i els dos d'inspiració clarament economicista. Un de Paul Krugman, economista americà i premi Nòbel el 2008, que situa l'excel·lent educació pública americana com el factor més important del seu fort desenvoupament econòmic, i anuncia la seua decadència justament pel desgast que aquesta educació ha sofert per la falta d'inversió. L'altre article és de Joaquín Estefania, i aquest ressalta la mateixa idea, la importància econòmica de l'educació i avisa del perill d'aplicar els retalls econòmics a l'àmbit educatiu.
No puc amagar la meua alegria per aquestes opinions de personatges tan reconeguts, i més encara perquè coincideixen amb la meua i perquè també crec que seria un desastre per a la societat en general retallar les inversions en educació. Ara bé, potser les meues raons van més enllà de les consequêncies purament econòmiques, perquè abandonar les necessàries inversions en educació no sols aprofundeix la crisi econòmica en el futur, sinó que també crea una societat insolidària, injusta i desarticulada. I aquestes conseqüències són més dramàtiques que totes les repercusions econòmiques.
Per això seria un greu error que un estat europeu que es troba a la cua en inversió educativa aplicara encara més retalls en aquest àmbit o en el d'investigació. El que està en joc no és tan sols el lloc de treball d'un grapat de professorat o d'investigadors, és el futur de la nostra societat, i alguns la volem democràtica, justa i solidària.

10/08/2009

Ramonet


Trobe, per casualitat, una entrevista a Ignacio Ramonet al 3/24 de TVC (és un miracle que encara les veiem totes). M'interessa el personatge, el seguisc habitualment a Le Monde diplomatique i, tot i una excessiva repetició d'alguna de les seues idees, he de reconéixer que és un dels intel·lectuals més lúcids del present.
El repàs als temes d'actualitat és obligat, però em crida l'atenció especialment la defensa de la pujada d'impostos de Zapatero (és una política de defensa de l'estat de benestar) i la crítica a que la pujada es centre en l'IVA,l'impost més injust que existeix, mentre deixa les sicav amb la tributació simbòlica de l'1%. L'anàlisi dels resultats electorals d'Alemanya, França i Portugal demostra una pujada de l'esquerra més crítica i un retrocés de la Socialdemocràcia i el Social-liberalisme i, per tant, apunta a la reconstrucció d'una esquerra combativa a l'esquerra de la socialdemocràcia (impossible al País Valencià, sempre a la contra d'Europa, si les coses continuen com ara). També parla de Cuba i defensa el final del bloqueig més llarg i injust de la història, dels paradisos fiscals que, tot i ser abolits per decret pel G20 continuen ben vius i fomenten l'especulació i la corrupció (Ric, com va el rellotge?).
L'entrevista acaba amb els mitjans de comunicació i la paradoxa de que, en el moment que més mitjans tenim a l'abast, és quan més uniformització informativa es produeix. També denuncia la constitució d'empreses comunicatives que miren més pels seus interesos empresarials que pels informatius (i el cas d'El País i Zapatero és flagrant). Aquest és possiblement un dels temes que més desgast democràtic estan produint, perquè creiem estar més informats que mai i, en canvi, hem reduit dràsticament la diversitat de punts de mira.
L'entrevista s'acaba i continue amb el zàpping, trobe el Gran Hermano i em quede enganxat a la peixera, que aquesta edició la porte molt abandonada.

10/03/2009

Alternativa


El TSJV ha rebujat el recurs de l'STPV contra Font de Mora per l'incompliment de la Sentència (de les 16 sentències) que reconeix el títol de Filologia catalana com equivalent al de Valencià.
Aquest entrebanc judicial trenca la ratxa favorable (les setze sentències anteriors, la de la ciutadania...) que ens havia fet pensar que els tribunals podien ser una bona contènció a la política del PP al País Valencià. La realitat ha tornat al seu lloc les coses (també la sentència dels trages) i ens recorda que l'oposició s'ha de fer al carrer, a les eleccions o al Parlament. El recurs als tribunals només es justifica quan realment es dona una situació d'indefensió impossible de reivindicar per les vies polítiques habituals.
Però el problema és que aquesta situació està donant-se, perquè quan els tribunals desqualifiquen decisions de govern estan avisant d'una situació d'indefensió ciutadana, i la situació al País Valencià ja és tan complicada que la societat civil s'ha vist obligada a demanar empar als tribunals.
Però ni tan sols d'aquesta manera ens protegeix la llei, perquè el govern incompleix reiteradament les sentències o se'n riu de les que no li convenen. Aleshores què fer? Demanar l'empar del Tribunal d'Estrasburg?
Millor donem-li la volta a la situació. Solucionem els problemes judicials per la via política. La indefensió ciutadana justifica la creació d'un front d'oposició que sanege la vida política valenciana i recupere la senda democràtica que està en perill. És l'hora dels partits d'esquerres, potser una gran coalició des del PSPV fins ERC, comptant amb el Bloc, EU i Iniciativa, podria arribar a un govern de concertació que recuperara una Televisió pública, una educació amb dignitat, una sanitat pública i no privatitzada. Potser seria una solució transitòria, però necessària per a una regeneració democràtica.

9/28/2009

Opinió


Mantenir un bloc és una ocupació que implica, moltes vegades, més esforços i maldecaps dels que pensem en iniciar-lo.
És cert que té avantatges, com el plaer que implica opinar sobre els temes que t'interessen, llegir les opinions dels amics que tenen el detall de deixar els seus comentaris, practicar l'art de l'assaig, més o menys rigorós, i la possibilitat de lluir de bloc, que encara queda bé.
Malgrat això, també implica molts maldecaps com l'autoexigència personal de publicar d'una manera més o menys periòdica, la necessitat de mullar-se en temes que, en principi, no són necessaris per a la nostra activitat quotidiana, la sensació d'estar predicant al desert perquè poca gent ens llegeix i el risc que implica manifestar unes opinions que, la majoria de vegades, no són més que reflexions precàries i inacabades.
Totes aquestes consideracions pesen més en temps d'inseguretats personals i acumulació d'ocupacions quotidianes, i acaben per fer-nos dubtar de la necessitat d'utilitzar el nostre temps en aquest quefer d'escriure sobre el buit digital. Potser al final pesen més els avantatges, però només perquè tenim un vici incontrolable per opinar i un sentit de la realitat absurd i descregut que ens domina i ens obliga a continuar. Un autèntic sensesentit.

9/14/2009

Transfugisme o dissidència?


El cas de Benidorm ha reobert la discussió sobre el transfugisme. És cert que, en principi, la comparació del transfugisme amb la dissidència sembla exagerada. El primer detenta un càrrec que aprofita per defensar la seua postura, el segon sol perdre la nacionalitat, la família o la llibertat. Per tant, en principi, sembla poc comparable.
Ara bé, si ens instal·lem en el nostre context polític, és cert que necessitem diferenciar entre aquell que ven el seu càrrec a canvi de diners, privilegis o favors, i aquell altre que se n'adona de que no estava on creia o de que aquells que creia companys de viatge no són com deien.
A més a més, hem de reconéixer que el pacte antitransfugisme dels partits majoritaris beneficia l'obediència i el sotmetiment a la disciplina de partit. Però encara és pitjor quan aquest pacte s'imposa als Ajuntaments, perquè en aquest cas es tracta d'una imposició basada en interesos nacionals i d'un menyspreu a la política local.
Els Ajuntaments són un altra cosa, i no haurien de medir-se amb la mateixa vara de medir que el govern estatal. El cas de Benidorm és flagrant i l'actitud del PSOE i pitjor encara, la del PSPV, és obtusa i hipòcrita, perquè saben que els regidors de Benidorm tenen el deure de canviar el signe d'un govern nepòtic i paralitzat.
Seria més valent reconéixer les característiques particulars del municipi, del País i del partit que els governa i encapçalar una oposició clara i decidida. Amb aquesta actitud és difícil que canviem la situació política.

9/07/2009

Sanitat pública


El president Obama està acomplint les expectatives que havíem dipositat en ell. El nou estil exterior, la depuració de responsabilitats en tortures i actes il•legals de la CIA –limitades i un poc a contracor, això és cert- i l’actitud enfront del mercat financer i la gestió de la crisi econòmica, han confirmat les expectatives que esperàvem. Però si un aspecte concentra les nostres simpaties és la proposta de dotar els EEUU d’un sistema sanitari públic que atenga a tota la ciutadania sense discriminacions econòmiques.
Però ahí comença la nostra sorpresa, quan trobem una forta oposició als plans d’universalització de la sanitat. Amb acusacions d’assassinar menuts i majors i de limitar la llibertat d’elecció dels pacients. Incomprensible! No puc imaginar com és possible que ningú s’opose a uns plans que beneficien a tots. A no ser que darrere de les protestes estiguen les potents companyies sanitàries, les úniques interessades en no perdre un negoci que els deixa milions de dòlars a costa de la salut dels ciutadans. I si això és cert, aleshores sembla que el concepte d’ideologia més clàssic torna a ser el que ens pot explicar com és possible una oposició moral –avortament, eutanasia, llibertat- a una mesura clarament innocent en aquest sentit. Només es poden explicar les protestes si trobem una manipulació interessada econòmicament de les companyies sanitàries que han reutilitzat els vells arguments moralistes amb intencions clarament manipuladores.
Ara canvieu l’escenari i escolteu les crítiques a la sanitat pública que es fan ací, recordeu les sedacions del Gregorio Marañon, les objeccions dels professionals a l’avortament, les errades mèdiques que provoquen morts innocents, i potser podeu veure darrere la llarga mà del capital en forma de companyies privades de segurs mèdics. Com els agradaria que açò fora com els EEUU!

8/31/2009

Autoodi


He passat l’agost una mica aïllat del món. Estava al mig de la serra de Mariola, sense llum elèctrica ni internet. Només a les nits posàvem en marxa el generador elèctric i connectàvem una tele menuda que agafava mal la majoria de les cadenes, excepte Canal 9 i 24/9 que, coses del destí, es veia amb una claredat magnífica. Així les coses i com que el comandament a distància tampoc funcionava, deixàvem en marxa el canal de notícies de la televisió valenciana, per allò de saber què passava al món.
Tots coneixem l’orientació dels informatius de la nostra televisió, però no els fem més cas del necessari i creiem que estem immunitzats a la seua manipulació. Amb aquest nou canal de notícies m’he assabentat de la remodelació del govern valencià –mostra del bon funcionament de l’anterior-, de l’ascens del director del Canal de notícies a la direcció de l’ens –perquè l’anterior ha passat a l’empresa privada a la recerca de nous camins professionals- , de l’èxit de la Fórmula 1 –aclaparador- i de moltes coses més. Tot amb la confiança de què a mi no m’enganyen, perquè la majoria de nosaltres sabem llegir entre línies i coneixem la orientació general del canal.
Però quan he tornat a casa i he agafat el comandament a distància he descobert que els efectes perniciosos de la televisió valenciana superen la simple difusió de notícies enganyoses i manipulades. M’he trobat fugint automàticament i sense adonar-me’n de la nostra llengua. En quant canvie de canal i, sense mirar la pantalla, escolte el valencià –vull dir la variant lingüística que es parla en algunes comarques del nostre País i utilitzen els informatius de la televisió valenciana- immediatament canvie de sintonia. Com que la única televisió que tenim que parla valencià de seguit és el Canal 24/9, he associat l’odi al canal televisiu amb l’odi a la llengua que parla. Horror! Si Paulov i el seu gos alçaren el cap se’n riurien de valent. M’he convertit en un monstre!. I no tinc remei, perquè amb TV3 no em passa –supose que perquè la variant dialectal és diferent-
Com a conclusió d’aquesta faula, m’agradaria dir que no hauríem d’abandonar la Televisió valenciana als seus directius, perquè una televisió pública, que parle en valencià i que informe de manera imparcial i lliure, és una necessitat democràtica insubstituïble.

7/27/2009

Desgast democràtic


He de dir, de primeres, que no confiava en la via judicial per a la resolució del conflicte de la ciutadania. Ni per aquest tema ni per cap altre tema polític. En realitat, em semblava una manifestació d'impotència, ja que no hem pogut parar aquest despropòsit amb pressió social ni política. Però crec que m'enganyava, perquè el tema de la ciutadania, ho he de reconéixer, ha suposat una autèntica violació de drets fonamentals, i en aquest cas, res millor que la divisió de poders per protegir-nos. En realitat, i vista la reacció de la Conselleria, no pensaven abandonar aquest atac frontal al dret a l'educació per molta pressió social que desenvoluparem. La seua actitut és clarament antidemocràtica i justificable només des de la voluntat autoritària d'imposar les seues idees i des d'una postura antidemocràtica de vulneració dels drets dels que no combreguen amb ells (literalment).
Ara es veu clar, els que volen manipular els escolars, privar-los del dret a la formació ciutadana i impedir-los de pensar autònomament són ells, i han sigut sempre ells. Acostumats com estan per anys de govern antidemocràtic es creuen amb el poder suprem de desafiar fins i tot als seus amics els jutges. Però potser aquesta vegada han anat massa lluny, potser tant de trage i tantes bosses de Louis Vuitton els ha augmentat l'ego fins el despropòsit. Esperem que els quede poc, pel bé de tots i de la democràcia,

7/22/2009

Lluita de classes


Sembla que l'empresariat espanyol no s'ha enterat de que vivim en la societat posindustrial, que la lluita de classes ha quedat soterrada per l'impuls d'una postmodernitat pacificadora i igualadora, que la història ha quedat parada en una democràcia dialogant i benefactora. Sembla que no s'han enterat, perquè continuen enrocats en postures antiquades i negatives, que no ajuden gens a alcançar el diàleg social que govern i sindicats de treballadors, aquestos sí absolutament convençuts de la caiguda de la societat capitalista i de l'aparició d'una nova versió postmoderna del capitalisme de consum, s'esforcen per aconseguir.
O no s'enteren o són els altres els que han cregut que aquest empresariat, després de guanyar diners a cabaços en els temps de l'eufòria i el desenfré, ara està disposat a col·laborar en la superació d'aquesta crisi que, segons diuen, està arruinant-los.
I no serà que són un malparits, aprofitats, egoistes i tramposos i volen aprofitar l'avinentesa d'aquesta crisi que només paguen els treballadors, perquè ells tenen assegurada la subsitència en condicions excel·lents, i apretar una mica més si cal l'explotació que mai han deixat de practicar? No serà que en temps d'atur és més fàcil vendre l'argument de l'abaratament del comiat? no serà que els dona igual portar a la fallida el sistema de pensions públiques perquè ells en tenen de privades? No serà que la lluita de classes no s'ha acabat i a nosaltres ens ha pillat carregats de bones intencions i bones paraules?

7/16/2009

Vanitat


Diu el mestre Montaigne al segon llibre dels seus Assaigs: "Crísip i Diògenes han estat els primers autors a menysprear la glòria, i els més ferms, i entre tots els desigs, deien que no n'hi havia cap altre de més perillós, ni que més havíem d'evitar, que el que tenim de l'aprovació dels altres. Realment, l'experiència ens n'ha fet sentir diverses traïcions ben danyoses. No hi ha res que enverine més els prínceps que la falagueria, ni res que faça guanyar als dolents més crèdit davant d'ells."
I després diuen que els clàssics ja no ens diuen res! O Montaigne endevinava el futur o la natura humana no canvia tant com ens pensem.

7/07/2009

Kapuscinski i els mitjans de comunicació


Ryszard kapuscinski es preguntava allà pel 1999 en un article aparegut a Le Monde Diplomatique nº45-46 si els mitjans de comunicació representaven la realitat del món, si realment la sobreabundància de vies d’accés a la societat global ens aportava una millor informació. La seua resposta en aquell moment va ser que no, que els mitjans proporcionen una visió del món molt superficial i fragmentària, sobretot perquè amb l’aparició de la televisió s’ha reforçat la confusió entre veure i saber, entre veure i comprendre. El fet de tenir al davant les imatges de successos ocorreguts a l’altra banda del món ens produeix el mirall de creure que ja ho sabem tot, que la imatge reprodueix la totalitat de la realitat, però oblidem que la selecció, la presentació i el montatge de les imatges construeix la realitat i, per tant, esdevé un instrument molt eficaç de manipulació.
Per a argumentar la seua postura, kapuscinski aporta tres exemples: la presentació de la pobresa als informatius com un fenomen inevitable i natural, l’aparició del subdesenvolupament i les catàstrofes al si de programes etnogràfics o culturals que el converteixen en una curiositat i la utilització de les estadístiques fredes per explicar la inevitabilitat dels drames humans.
Què podem dir avui, deu anys després, de l’evolució dels mitjans de comunicació? Doncs que la tendència que apuntava kapuscinski s’ha confirmat i aguditzat. Només hem de fixar-nos en la manera com es tracta el conflicte iraquià, o iranià o afgà als informatius televisius, com una sèrie de lluites tribals o religioses sense cap ni peus. O també és d’assenyalar l’aparició de programes-concurs que recorren llunyans països desconeguts o fan conviure una família europea amb una tribu africana, reforçant d’aquesta manera els tòpics més arrelats. I per descomptat, la profusió d’estadístiques i enquestes que venen a confirmar l’escassa capacitat de treball o d’organització i innovació dels països subdesenvolupats. Tot plegat dibuixa un món inconnex i incomprensible en el que nosaltres, els occidentals, som l’espècie elegida però no per Deu, sinó perquè ens ho mereixem.
Però podem trobar una xicoteta llum al final d’aquest túnel. L’aparició i desplegament d’Internet com a nou mitjà de comunicació ha trasbalsat el poder absolut que tenien les agències de comunicació i les televisions, i s’ha constituït com el mitjà d’informació alternatiu per excel•lència. És aquest un fenomen que encara no estava totalment desenvolupat en els temps que escriví kapuscinski, i que s’ha convertit en una mena d’esperança blanca informativa. Ara el que falta és canviar els costums dels ciutadans i convencer-los que informar-se implica un esforç, un treball de recerca i comprensió.

Blocs amb articles sobre Kapuscinski. Visiteu-los
Kapuscinski: la eminencia sin Nobel
Kapuscinski y Heródoto
Ryszard Kapuscinski: maestro periodista, maestro de periodistas
Kapuscinski y Zweig, el mundo de ayer y el mundo de hoy
Kapuscinski i els mitjans de comunicació
Kapuscinski: autorretrato en diez trazos
Lapidarium: Ryszard kapuscinski
El desconocimiento
El viajero insatisfecho
Cruzando fronteras con Kapuscinski

7/02/2009

Les tisores



Els retalls han arribat a l’educació. La famosa crisi ha proporcionat l’excusa per tal d’ajustar les brides a l’estament educatiu. I si, a més, aquest estament ha estat especialment crític amb la política educativa de la Conilleria, aleshores la venjança es serveix en safata de plata: “ara sabran qui mana ací!” Deuen haver pensat els dirigents de Campanar.
I allà van. Han nomenat uns super-inspectors encarregats exclusivament de confeccionar plantilles de tots els centres del País. Han apartat els inspectors habituals, entre els quals hi ha alguns massa sentimentals què xafen els centres i els acaben agafant carinyo. No, millor un cervell sense ànima, el perfecte conductor d’un programa informàtic elaborat amb uns límits marcats i insuperables, una altra màquina, però humana. I aquestos super-inspectors han tret les tisores i la calculadora i s’han posat a comptar hores, dos de filosofia, dos d’història, dos de tecnologia i una de francés i... això fan divuit, o trenta-sis. Eureka! Un professor! O dos! Doncs, a retallar, ací sobra un professor. Però, perdone, dos i dos i dos i uno i... sumen divuit però en número, no en persones. Dos cames i dos braços i un cos i un cap no fan una persona, fan un Frankenstein. Això és igual, bovades, totes les persones són iguals davant la llei i per tant intercanviables. Fora! I el pla de mediació que voliem fer, o el de foment de la lectura, o el de convivència? Això no compta hores, fora!
I així en tots els centres, un d’ací, dos d’allà, tres més enllà, al final un bon estalvi. I no és que estem en contra de l’optimització de recursos públics, al contrari, és la garantia de millora del funcionament de l’escola pública. Però el problema és que ací no es busca optimitzar recursos per tal de millorar-la, sinó tot el contrari, es busca ofegar la qualitat i la bona imatge amb la que poder competir amb la privada. Perquè si mirem bé, el que s’estalvia amb els retalls es dedica a contractar professorat de filosofia i d’història amb coneixements mínims d’anglés que donen ciutadania (no massa, que això porta problemes, el just per a fotre a aquells que s’han negat), a finançar els concerts del batxiller en la privada, a contractar super-inspectors que, aquestos sí, justifiquen el seu lloc de treball i el seu sou (més elevat) desplaçant a altres professors, o per a comprar bons trages i tenir bona presència quan ixen al Canal 9, que també paguem amb aquestos diners públics.
I ja ho veieu, amb una calculadora i unes tisores hem aconseguit enfonsar un poquet més l’escola pública i, a més, escarmentar a tots aquestos rojos que ens han criticat amb tanta voracitat.

6/26/2009

Justicia universal


La nova llei de l'oficina judicial ha estat l'excusa amb la que PP i PSOE han donat un cop baix a la instauració de la justícia universal. Si la tendència dominant semblava ser la de reforçar institucions internacionals (Tribunal Penal Internacional, Estrasburg, etc) que protegiren els drets humans arreu del món. Ara els partits majoritaris de l'Estat espanyol han preferit, en una mostra de realisme polític i pocavergonya moral, limitar la potestad de l'Audiència nacional per jutjar crims ocorreguts fora de les seues fronteres. Només si impliquen ciutadans espanyols entraran dins de la seua jurisdicció.
Sembla que Garzón i algun altre jutge havien anat massa lluny, i havien posat en un conflicte diplomàtic als nostres governants. El problema és que aquells a qui defensaven no tenien altra instància que els protegira, i aquest retall a una concepció universal de la justícia, dona la raó a aquells que pensen que açò de la justícia no és més que un joc dialèctic i legal del que mai trauran res en clar. Al final triomfa la visió més positivista de la justicia i l'oblit de la fonamentació ètica que tota llei ha de tenir darrere s'oblida en favor de l'oportunisme i la conveniència.
Un mal exemple per als nostres joves i una mostra més de la poca pedagogia política que es practica en aquest país.

6/23/2009

La Karpe 3


Ja hem tret la tercera Karpe. La podeu descarregar ací si voleu. Enguany ho hem aconseguit, el curs pròxim veurem, però de moment, anem fent.
Ah! i a l'estiu teniu el bloc de la Karpe, també el podeu visitar ací.

6/11/2009

Aido


No em sorprén, però em resulta curiosa la dèria que han agafat les ràdios dretanes amb la ministra d'igualtat. He de reconéixer, no sense sentiment de culpa, que pels matins quan vaig cap a l'institut faig zàping amb la ràdio. I últimament m'he aficcionat a la COPE. Tranquils, ja sé el que esteu pensant, però us promet que és la millor ràdio per escoltar crítiques a Rajoy. El posen de volta i mitja, i sense contemplacions. A Zapatero també, és cert, però amb ell es comporten amb la condescendència del que es sap en la veritat i aconsella a l'ovella descarriada.
Bé, però el que volia comentar és la ràbia amb la que parlen de Bibiana Aido. Supose que la mateixa creació del Ministeri d'Igualtat ja els deu haver enfurismat, i els temes de que s'ocupa més encara (l'avortament, la violència de gènere, la igualtat), però en el to dels comentaris note una ira especial. En primer lloc solen ser crítiques personals, amb un intent clar de ridiculitzar a una persona que ha demostrat una eficàcia que moltes altres voldrien, per la seua joventut, per ser dona, per ser atrevida, sincera, per la seua família, pel seu origen. A més solen ser crítiques iròniques, mai amb un anàlisi sopesat, mai amb una contraposició d'arguments, supose que perquè creuen que no els necessiten. I per fi, entren en el terreny clarament ofensiu, amb acusacions de "burra" (per no saber que un fetus és un ésser humà), "ignorant" (per no coneixer el castellà i dir miembra), "pija" (perquè ve de família bé, per cert, com la d'ells) i "assassina" (ja sabeu, per defensar l'avortament.
Però no solament la COPE manté aquesta campanya d'intoxicació. Ondacero, fa una campanya molt pitjor, per ser més sibil·lina, més oculta sota una aparent imparcialitat política. Però no us equivoqueu, aquestos encara són més perillosos.

6/08/2009

Europees


Volia escriure de feia temps sobre les eleccions europees, però la falta de temps i els dubtes sobre el contingut de l'article em van fer desistir. No sabia si prendre partit decididament i públicament, si centrar-me en la vessant europeista o fer esment de la trascendència nacional (valenciana, catalana, espanyola...).
Ara tot sobra, i això demostra la inutilitat dels nostres comentaris (bé, vull dir, dels meus) i la fugacitat del temps i de l'opinió. Ai!
Però bé, efectivament sobren els comentaris que anava a fer, perquè s'han confirmat els pitjors pronòstics que jo volia conjurar: València continua sent el feu del sector més ranci i reaccionari de l'espectre polític, a la ciutadania valenciana (i Murciana i Madrilenya) li te absolutament igual tenir a un tall de "pijos" corruptes controlant el poder, a Catalunya el tripartit s'erosiona i a Espanya guanyen els blaus, els que més criden i amenacen.
I a Europa? La desfeta (el Partit popular es reforça, entren neonazis, Berlusconi continua somrient), el desinterés (l'abstenció més alta dels últims anys) i la paràlisi política. Amb aquest disseny europeu es lògic que la població no es moleste en votar, perquè és inútil un parlament que no decideix i perquè cap de les nacions aposta per un projecte atractiu que ilusione la ciutadania i la mobilitze. Amb aquestes algorges, el futur de la Unió és ben fosc, però el problema és que el futur general no és més optimista; menys democràcia, menys participació, més corrupció i més opacitat del poder (econòmic i polític).
Ens esperen anys roïns per a la democràcia

5/26/2009

Abril i Palmer



El dijous 28 de maig Rosa Sanchis presenta "Abril no és un mes" i "Primavera per a Palmer" a la Casa del Llibre (Passeig de Russafa) de València a les 19,30. No us perdeu l'acte i, sobretot, no us perdeu els llibres, perquè es tracta de dos llibres valents, atrevits i sincers, que miren la vida de cara i li posen nom i paraules als sentiments. Rosa és una magnífica escriptora que sap prendre el pols als joves, i que retrata a la perfecció les vivències d'una jove Abril que s'enfronta amb valentia a la seua sexualitat i decideix viure-la lliure i personalment. Palmer, el seu inseparable amic, pateix el seu particular calvari per ser diferent, per ser ell i no cedir a la hipocresia d'una societat que no admet la diferència. La sexualitat i el buylling de gènere, dos temes candents que normalment es tracten amb la hipocresia del que denuncia amb la boca petita, de portes enfora, però que Rosa assumeix des de la sinceritat de qui decideix acompanyar la formació de les noves generacions des de l'estima i la proximitat.

5/22/2009

Hipocresia


Si una paraula defineix la nostra moral, aquesta és la d'hipòcrita. I la moral sexual n'és la part més hipòcrita d'aquesta moral. Dic açò en referència a la notícia que arreplega avui el Levante; sembla que a una Institut de Requena han prohibit una enquesta sobre sexualitat que estava elaborant l'alumnat de 4t d'Eso amb la direcció d'una professora. El motiu de l'escàndol és que l'enquesta ha arribat a mans d'alumnes de 1r de l'ESO, oh! Quin sacrilegi, uns tendres xiquets i xiquetes de 12 anys que encara són massa menuts per saber res sobre sexualitat. I que les preguntes eren molt íntimes (algunes com on et masturbes més frequentment o on fas l'amor), com si les enquestes no foren anònimes i generals.
Pel que sembla els pares que han armat l'escàndol i el periòdic que se n'ha fet ressó, pensen que si els seus fills i filles no parlen de sexualitat, aleshores no la tenen. O creuen que la primera vegada que han escoltat la paraula masturbació ha sigut a l'enquesta.
En cap moment he llegit res sobre el caràcter masclista de moltes de les preguntes (Cuánto aguanta un español?) sobre la quantitat de tòpics que s'arrepleguen (Porqué los negros la tienen más larga?) o sobre la concepció reduccionista de la sexualitat (genital, hetero, coital, etc.) que pressuposen la major part de les preguntes. L'enquesta és nefasta, però no perquè parle de sexualitat (això és el que te de bò), sinó perquè està feta sense la més mínima reflexió prèvia sobre la sexualitat que vivim i la que volem viure. Vull dir és una enquesta molt poc educativa i molt morbosa, com solen ser les que elabora l'alumnat quan no són preparats convenientment per aprendre a preguntar. I és una llàstima, perquè és una activitat interessant que pot donar molt de joc i una bona reflexió sobre la sexualitat que tenim. No conec el procés d'elaboració del treball, i li supose una bona voluntat a la mestra que el dirigia, però possiblement li mancava una formació mínima en coeducació i en educació afectiva i sexual.
Però no, el problema ací és una enquesta sobre sexualitat, res de reflexionar sobre l'educació sexual, la igualtat necessària per viure-la lliurement ni la necessitat d'obrir portes a una vivència saludable.
Tristíssim, i hipòcrita.

5/19/2009

Wanted


La samarreta amb el "Wanted" a Camps està fent furor, i amb raó. Alguns han afegit l'"only alive", però jo no demanaria tant, encara que comprenc la necessitat de ser políticament correcte en aquest aspecte, i a més, que com a la pel·lícula Novecento, nosaltres diferenciem perfectament entre la persona i la institució política que representa, i no com altres.
Bé, deia que comprenc la recerca que ha iniciat la societat civil valenciana, perquè realment el nostre president està desaparegut. Diuen que l'han vist en actes organitzats pel Conseller que hauria de parlar en anglés (l'incombustible Blasco), que el poble gità (senceret, sense fisures, com un sol poble)li ha donat el seu suport, que ha aparegut en actes del Partit Popular i que fins i tot està inaugurant hospitals i carreteres, però parlem clar, algú dels que hem llig l'ha vist? Que ho diga, que ho escriga en un post i així matem dos pardals d'un tir (ai, perdó!) i dinamitzem aquest bloc que està tan abandonat.
I quan pregunte si l'heu vist vull dir en persona, perquè al Canal 9 no val. No, no, les imatges de la televisió són clarament imatges d'arxiu, o montatges, que jo he vist pel·lícules en les que apareix el president Kenedy i aquest sí que està mort! (o no?). Fins i tot hem vist imatges de l'ésser humà americà arribant a la lluna, i tots sabem que això no va passar.
No, no, el motiu de preocupació és cert, el president Camps està desaparegut i ens trobem sense President. I aleshores qui signa els decrets i les lleis del DOCV? Això no és problema, les signatures avui en dia són digitals, de segur que estan mantenint la màquina burocràtica per evitar mals majors i a l'espera que aparega el molt Honorable. Diuen que demà ha de passar pels jutjats, però aquest aspecte no és segur, i fins i tot no és fiable encara ens mostren la seua arribada per televisió, perquè possiblement els informatius de la cadena autòctona ja te montat un escenari amb el seu doble per tal d'aparentar normalitat i que l'economia del País, comunitat o regne no se'n ressentisca.
Paradoxalment el nostre President només serà trobat quan desaparega, vull dir institucionalment, perquè la persona Paco Camps, a hores d'ara, està desapareguda dins d'un trage que diu que no porta, però que nosaltres li veiem, si més no, a la televisió.

5/14/2009

Responsabilitat


L'anunci del Ministeri de Sanitat Espanyol sobre la venda lliure a les farmàcies de la píndola de l'endemà, ha generat un seguit de consideracions sobre la suposada sobrecàrrega d'informació de les noves generacions sobre sexualitat, la irresponsabilitat que suposa haver d'acudir a aquest anticonceptiu d'emergència i el fet de no necessitar el consell patern ni per la píndola ni tan sols per avortar.
El Consell d'Infermeria de la Comunitat Valenciana diu que el que cal és més educació sexual, i es queda tan trànquil, perquè el problema és justament aquest, que no hi ha educació sexual.
Crec que amb els joves juguem a un joc injust i irresponsable, els demanem més que a la resta de la població. Se'ls acusa normalment d'irresponsabilitat per l'alta taxa d'embarassos no desitjats, però no es comprova si es major o menor que la de la població adulta. Se'ls demana responsabilitat però se'ls veten les possibilitats dels adults (com avortar o prendre la píndola de l'endemà).
Si demanem llibertat, hem de donar responsabilitat, però la mateixa que a la resta de la població, amb les possibilitats reals que existeixen per evitar patiments innecessaris. Perquè d'altra manera només juguem a culpabilitzar: "haver-ho pensat abans!" Diuen. Però tots hauriem de pensar abans moltes coses, encara que si tenen solució millor que millor.
Per tant, i mentre arriba la desitjada i necessària educació sexual de que parlen els infermers, ajudem a fer la vida una mica més fàcil, que ja tenim suficients complicacions, fins i tot les joves.

5/13/2009

Futbol

He de reconéixer, abans que res, que no m'agrada el futbol. Per tant, si espereu algun comentari esportiu, millor que no continueu llegint, us podeu estalviar la faena. Ara bé, altra cosa és la consideració sociològica, o antropològica del futbol, açò si que m'agrada, i tant!
Avui, dia de la final de copa, València està presa per afeccionats dels dos equips. Circulen pels carrers vestits amb samarretes del seu color, amb banderes immenses que han de cansar els braços de valent i carregats d'alcohol com esponges que mai tenen prou. No deixa de fer-me gràcia l'espectacle, i més perquè simpatitze amb els dos equips, amb el Barça perquè és el Barça, per la temporada i perquè són dels nostres. Amb l'Athletic perquè era l'equip de mon pare i el meu quan era menut, i en aquells temps havies de ser d'algun equip, obligat, i jo era del de mon pare, malgrat que ho passava mal, perquè ja per aquells temps era difícil vore guanyar el meu equip i les burles del dilluns eren terribles. Per això entenc l'eufòria dels bascos, als quals els costa tant celebrar qualsevol títol, i porten dos temporades veient el descens de prop.
Però a banda d'aquesta comprensió, encara em sorprén l'entusiasme que genera el futbol, no acabe de comprendre com uns colors i una colla de milionaris jugant al baló poden destapar tantes emocions, tanta entrega i tanta faena. Alguna fibra especial de l'espècie humana ha de tocar aquest espectacle, perquè la normalitat social és la del passotisme, l'escepticisme i l'abstenció.
Què passaria si tot aquest entusiasme i aquesta energia es dirigira a assumptes vertaderament trascendents per a la vida social? No se, per a reivindicar una educació digna, o una sanitat ràpida i de qualitat, o per l'atenció als dependents? Què passaria si tota aquesta massa de gent eixira al carrer per a reivindicar aquestos assumptes?
O potser justament per fer oblidar això és perquè li donen tanta importància a aquest espectacle?

4/29/2009

Educació


La pancarta d'aquests estudiants de la manifestació per l'educació no te desperdici. És la que millor recull les reivindicacions de la plataforma per l'ensenyament públic, i la que resumeix el repte al que ens enfrontem. Demanem la construcció de centres, l'educació de 0 a 3, la ciutadania en valencià, però fonamentalment el que demanem és una educació de qualitat, que forme a les futures generacions en les competències necessàries per a ser bons ciutadans i, al mateix temps, magnífics llanterners, consellers honrats (i no com alguns) i científics competents (i científiques, conselleres, i llanterneres, per descomptat).
El autèntics problemes de l'educació no són els que s'inventa la Conselleria i amb els que distrau als mitjans de comunicació i, massa vegades, a nosaltres també, sinó reduir el fracàs escolar, acostar el títol de graduat a més estudiants, augmentar la qualitat i preparació de l'alumnat, millorar la convivència als centres, aconseguir la igualtat real a les aules i a la societat.
Són reptes que necessiten una acció política decidida i clara, i no aquesta falta de respecte i desconfiança humiliant amb que la Conselleria tracta als professionals que han d'ocupar-se d'educar. A més d'aquesta acció coherent i orientada clarament per un interés social, fa falta posar els mitjans materials i humans per formar i facilitar als mestres i professorat la seua llavor. Transmetre confiança, unir a la societat amb l'objectiu comú de formar ciutadans lliures, crítics i participatius, aquestos són els grans reptes de l'educació del segle XXI.
El problema és que a hores d'ara, els únics que han manifestat el desig d'aconseguir una educació així, ha estat la societat civil, agrupada en un moviment de base que necessita uns polítics de talla, però als que costarà de trobar. I ho pagarem tots, malauradament.

4/26/2009

28 d'Abril Vaga a l'educació


El pròxim dimarts, 28 d'Abril, hem de parar l'educació. Són moltes les raons que tenim per dir no a la política educativa del govern Camps, a més de les tretze propostes de la plataforma, hi ha una que és especialment sagnant. La humiliació continuada, la falta de respecte per l'educació, els seus professionals, l'alumnat i els pares i mares, el desprestigi continuat i la prepotència amb que encaren qualsevol mesura és suficient per dir-los prou.
Si no parem ara la tendència nepòtica d'aquest govern, ens podem preparar per a qualsevol cosa, però sobretot per l'enfonsament i el desprestigi de l'escola pública.
Si una virtut te aquesta mobilització, és el seu caràcter integrador. Per primera vegada tots, pares i mares, professorat i alumnat estem d'acord en parar una tendència que està fent-nos mal a tots, i un mal irreversible. No podem deixar passar aquesta oportunitat, i si la deixem passar millor que callem per un temps més llarg que curt. Tenim moltes coses en joc, la principal l'educació pública, el seu sentit i prestigi, també l'ensenyament en valencià, que sabem que sempre es troba en perill d'extinció, i si encara en voleu més, les condicions de treball del professorat, que podem veure empitjorar la situació si no demanem l'atenció i dedicació que mereix l'eduació pública.
El 28 tots a la vaga, tanquem els centres, vestim-los de groc i per la vesprada a la manifestació, a les 19 hores a la plaça Manises.
Font de Mora dimissió! i Camps que torne els trages i les medalletes.

4/21/2009

Festes d'Alcoi



Avui han començat les Festes d'Alcoi. Enguany, com els últims anys, no podré estar-hi. En aquestes festes la tradició mana, i no accepten de cap de les maneres canviar les dates de les festes per tal de fer-les coincidir amb el cap de setmana, i afavorir així que els alcoians que ens trobem a la diàspora acudim al nostre poble. Bé, no tinc res a dir, jo no visc a Alcoi perquè no vull, i mantenir la tradició és una bona raó per tal de no adaptar-se als imperatius del mercat o de les conveniències. Si no hi ha cap dret fonamental en joc, crec que és digne d'admiració el fet que un poble mantinga les seues tradicions.
Ara bé, en altres casos en els que estan en joc drets fonamentals de les persones, el fet de justificar la falta de respecte per aquestos drets amagant-se darrere de les tradicions és senzillament covard i miserable. Perquè a Alcoi les dones no tenen el dret a la igualtat. Com podeu apreciar a la foto guanyadora del concurs de fotografia de Fonèvol (una organització que lluita per la incorporació de la dona a la festa), la dona a Alcoi te el semàfor en roig. Us semblarà mentida que en ple segle XXI encara es puga argumentar de manera mínimament coherent que les dones no tenen uns determinats drets pel fet de ser dones, però a Alcoi passa. A la cuna de la industrialització valenciana al segle XIX, al nucli republicà més ferm i radical del segle XX, al germen de les vagues dels anys 60 que van fer tremolar el règim franquista. Sí, aquest Alcoi és ara la vergonya de tots.
I tot, perquè? No hi ha altra explicació que la curtedat de mires, la sensació de fracàs d'un poble que quasi han aconseguit ja ofegar i un chovinisme defensiu que veu un futur tan negre que prefereix mirar al passat.
Espere que els Alcoians acaben per reflexionar i entrar dins de les conviccions democràtiques bàsiques, perquè d'altra manera acabaran sent el ridícul d'un País que ja no es veu.

4/08/2009

Ha eixit la Karpe

Ha eixit La karpe. El número 2 de la Revista de l'IES Escultor En Francesc Badia ha vist la llum. Ja se que una revista d'Institut no és una gran cosa, i que aquesta és una revista sense grans aspiracions literàries, ni científiques, ni filosòfiques. Però malgrat tot això, aquesta és la nostra revista, i ens ha costat molt traure-la endavant. Rafa Julià, un professor de valencià d'aquells que saben fer les coses, dels que li posen sentiment a la faena, dels que estan en contínua innovació i que manté un blog didàctic ben interessant, ha sabut catalitzar el treball d'un grup de professors i professores que han fet possible el miracle de fer una revista des del no res.
A més a més, pense que justament l'interés d'aquesta revista és la seua modèstia. No aspira a res, no pretén res, no vol ser més que el és: un vehicle de comunicació, una eina d'ensenyament i un referent cultural per a un bon grapat d'alumnat que ha trobat en la Karpe totes aquestes coses.
Francament, estic ben content, perquè després de tantes notícies desagradables com es senten sobre educació (i només heu de llegir els blocs anteriors), aquesta és una notícia feliç, d'aquelles que ens reconcilien amb la nostra professió, encara que sabem que mai apareixeràn als informatius d'Antena 3, ni de Canal 9. De veritat, l'ensenyament és això, i un grup de professorat implicat de l'IES Escultor Badia de Foios ha aconseguit traure petroli d'un alumnat magnífic, entusiasta i implicat quan els dones un projecte interessant.
És una bona notícia, crec, i podem estar ben contents.

4/05/2009

Trobades


Avui han començat les Trobades. A Castelló, Llutxent i la Pobla de Farnals s'han reunit milers de persones amb l'objectiu clar i definit de reivindicar una escola en valencià, pública i de qualitat. Jo he estat a les Trobades de la Pobla, a l'Horta Nord, i de segur que repetiré a les de València. Com jo, moltes persones ens apleguem espontàniament a celebrar aquest rar ritual reivindicatiu. I dic rar perquè, com sabeu, a ca nostra és dificil organitzar un acte d'aquesta magnitud. Les Trobades s'han convertit, possiblement, en l'esdeveniment social més representatiu d'una societat civil en vies d'extinció. És una llàstima que aquest moviment social no tinga translació política. O potser per això mateix té aquest caràcter integrador i conjunt. La qüestió és que, any rere any, els polítics de torn prenen nota d'aquest clam i per això mantenim uns mínims de supervivència de l'escola en valencià. Però estic segur que estan esperant, amagats, a que el moviment es desunfle, perquè als que manen no els interessa gens que la societat civil parle, la prefereixen callada i adormida.
Enguany és interessant que coordinem forces cara a la vaga del 28 d'Abril. Avui, tothom duia pegatines de la vaga, espere que aquesta esperit i aquesta coordinació d'objectius acabe donant els seus fruits. D'això en depén la nostra supervivència.

4/03/2009

Realitat



No vull posar-me pesat, però us vull parlar avui, altra vegada, dels videos de gamberrades que circulen pel Youtube. Recordeu la notícia d'Antena 3 de l'altre dia? Doncs m'agradaria que la tornareu a veure fins al final, i que es fixeu en una escena en la que un grup de vàndals (millor anomenar-los així que alumnes) tiren una cadira per la finestra d'un institut. L'ambient que respira el video és d'histèria descontrolada, de disbauxa irreprimible i de desordre institucionalitzat. Tot sembla natural i espontani, i el mòbil enregistra un moment irrepetible.
Doncs bé, com ja va dir el cèlebre pintor René Magritte, desconfieu de les imatges, perquè la imatge d'una pipa, no és una pipa.



I en aquest cas passa el mateix, la imatge d'uns alumnes irreverents no és més que això, una imatge, perquè ni la situació és real ni la cadira no ix per la finestra. Es tracta d'un trucatge molt simple. Consisteix a detenir el video en el moment precís i a reanudar-lo una vegada retirada la cadira ordenadament. I ja està! Ja tinc la imatge perfecta per denunciar el gamberrisme a les aules. Què us sembla?
Creieu que els espantats investigadors del sindicat ANPE se'n van adonar del montatge? Ho dubte molt, entre altres coses perquè l'analfabetisme audiovisual és una de les característiques d'una bona part del professorat. I els periodistes d'Antena 3, professionals del ram? Doncs en aquesta cas crec que si, perquè van presentar un montatge mesclat de dos videos del mateix centre, en el que en el segon es tirava de veritat una papera. Els van associar per reforçar el realisme imaginari del de la cadira. Ells si que saben! Però això és diu manipulació!
Alguna conclusió? Jo pense que hem de deixar-nos d'alarmismes amb els mitjans audiovisuals i integrar-los a l'escola, perquè si no acabaran per enganyar-nos amb una pipa dibuixada.

3/26/2009

Alarmisme educatiu


L'informatiu d'anit d'Antena 3 Notícies donava el següent titular: "Profesores humillados por sus alumnos". El tall de l'informatiu l'he afegit ací dalt i es basava en un estudi i recopilació del sindicat de professors ANPE, que denunciava l'assetjament que pateix el professorat per part de l'alumnat, amb l'agreujant de que ara aquestos successos es graven per mòbil i es pengen al Youtube. La notícia en donava fe, i es basava en una recopilació de gamberrades diverses, faltes de respecte o mal ús del material educatiu. En principi res a dir a la notícia, que semblava inspirada per la justificada indignació de les persones de bona fe que es preocupen per l'educació i per la pèrdua de valors de la nostra joventut. Però el caràcter espectacular dels videos, la seua agrupació indiscriminada i sense referències (ni data, ni lloc, ni context) i l'alarmisme que impregnaven la notícia ens fa sospitar que es buscava més l'atracció de l'audiència que una anàlisi rigurosa de la situació. Però és una televisió, i privada, i ja sabem quin és l'interés predominant d'una empresa privada.
Però el que no puc entendre és el paper del sindicat de professors. Si pretenien denunciar una situació professional de perill haurien d'haver buscat altres exemples, perquè si una cosa demostren els videos és que hi ha uns quants professors incompetents, incapaços de portar una classe i amb uns recursos professionals inexistents. L'alumnat jugava i el professorat semblava imbècil. Supose que aquest sindicat, reconegut per reivindicar els sagrats drets dels catedràtics, volia despertar llàstima o jugar al victimisme tan agradable a alguns sectors d'aquesta professió, però van punxar de totes totes.

3/21/2009

Bilingüisme


La filtració de les propostes que prepara la Generalitat de Catalunya amb la llei del cinema, han destapat tots els fantasmes. L'obligatorietat de doblar al cinquanta per cent en català totes les pel·lícules, és equiparada per El País a les normes franquistes que obligaven a utilitzar l'espanyol. Increïble! Però cert. S'atreveixen a invocar al franquisme per situar aquesta imposició (!) del català.
La simple invocació a la sagrada llibertat d'elecció sembla ser suficient per justificar un suposat bilingüisme que no ha existit mai, segons el qual cada persona triarà la llengua en la que prefereix veure una pel·li o anar a l'escola. L'argument és impecable en el món de les idees platònic (que, per cert, fins i tot el mateix Plató sabia que no existia), però ingenu, o pitjor, malintencionat, en una societat que imposa el castellà a la televisió, als periòdics, a l'escola, als llibres, etc.
Amb aquest argument UPyD i Ciutadans han fet el seu particular Agost, i és curiós com agrada a persones suposadament d'esquerres, però amb una sensibilitat jacobina aguditzada.
La realitat la coneixem tots, i més a València (uf! Com ens agradaria emigrar Nord enllà, on diuen que la gent és lliure...). El bilingüisme és una trampa per tal de mantenir la pressió amb la intenció de blindar els avantatges i privilegis que als de sempre, sí, als que durant el franquisme també parlaven igual, els permet triar sempre el castellà per comoditat, mentre la resta hem de fotre'ns per raons economicistes (és massa car mantenir un línia en valencià!) o de respecte (és que no ho enten i hem de respectar-los) o simplement d'impossibilitat material ( a vore qui és el valent que va a la cinema en valencià).

3/17/2009

Moral catòlica


La moral catòlica és una de les més autoritàries, intolerants i opressives que existeixen en la nostra societat. No es conformen amb adoctrinar els seus fidels, sinó que normalment es permet dir a la resta de ciutadans el que han de pensar, el que fan mal o si estan cometen una immoralitat en la seua vida. Ho van fer amb el divorci, amb les bodes homosexuals i amb la utilització de preservatius. Però en aquestos casos sempre eixistia la possibilitat -com, de fet, així passava- que les persones afectades es rebel·laren contra aquesta imposició amb l'argument de que les seues recomanacions només valen per als seus fidels i no estan autoritzats moralment per imposar-les a tota la societat. És aquesta una consideració que no acaba d'entendre la jerarquia eclesiàstica. En contra del procés de laïcització que va impulsar el Concili Vaticà II, aquesta curia pretén convertir tota la societat com si d'una croada es tractara.
I ara amb l'avortament. Però en aquest cas amb l'argument que ells són els unics salvadors de tots els fetus que en el futur poden esdevenir personetes. Com que aquestos no tenen veu, ells se l'apropien i es converteixen en els únics transmissors de la seua voluntat de viure. Però obliden, malauradament, que aquestos embrions o fetus es generen al cos d'una dona, de moment i mentre els avanços científics als quals, per cert, també s'oposen, i que, per tant, formen part del seu cos, pensen amb la seua ment i elles són les més autoritzades per interpretar les necessitats d'una part seua.
Nosaltres, els ateus, laics, agnòstics i creients d'altres religions, respectem les creences de la religió catòlica, i fins i tot seriem capaços de lluitar pel seu dret a viure les seues creences, però, per favor, que deixen de sentir-se superiors moralment i ens deixen als demés amb la nostra consciència i amb una moral ciutadana comuna en la que pugam conviure amb llibertat.

3/15/2009

Parkur


El Parkour és un esport, o un art, l'art del desplaçament, que sorgí a França als anys 80. Els seus practicants prenen qualsevol obstacle en el seu camí com un repte, com una oportunitat d'autosuperació que els permet créixer en la seua formació. Es tracta de formar el cos i ensinistrar la ment per tal de superar els entrebancs sense trencar-los, i la seua formulació recorda un esperit pacífic i respectuós que encaixa a la perfecció amb una manera de viure que s'instal·la en el medi urbà sense acatar-lo però també sense destroçar-lo.
Lluny de l'acceptació ressignada dels estoics, s'acosta més a una irreverència cínica, però al contrari que aquells, amb una activitat transformadora. Són individualistes i no competitius, potser una mica hedonistes, a la seua manera. Uns ciutadans perfectament respectuosos amb l'entorn

3/07/2009

Corrupció


He de reconéixer que no em sembla especialment greu el suposat regalet a Francesc Camps. Us pot paréixer paradoxal, però estem parlant d'una quantitat ridícula i d'un regal en el que es fàcil caure des de la suposada altura que dona sentir-se l'home més important del corral. Bermejo també es va sentir autoritzat per acceptar la invitació al dinar de la cacera, i igualment Garzon.
A més a més, hem de ser francs, a nosaltres el que ens agrada d'aquest afer, és la possibilitat d'erosionar el govern popular i poder tombar-lo de la manera que siga, judicialment o per les urnes. Però justament ací rau l'error, en descarregar en la justicia el que hauria de ser una actuació política, perquè l'autèntic dramatisme el donen els resultats de les enquestes electorals i de les darreres convocatòries. Amb aquestes alforges no arribarem massa lluny.
Judicialitzar la vida política, o esperar que la justicia faça el paper que haurien de fer els partits de l'oposició política, és un gros error que erosiona el funcionament general de la democràcia. I més si veiem com la justicia també es polititza, perquè sabem que el president del Tribunal Suprem valencià és íntim amic de Camps, i no es casual que estiga ahí.
Amb aquesta transmutació de papers el resultat sempre acaba sent el mateix, i els fotuts els mateixos.

2/25/2009

Democràcia judicial



La resposta del PP a les filtracions sobre el sumari que el jutge Garzón està instruint sobre pressumptes corrupcions d'aquest partit en l'adjudicació de contrates i concessions, és la pitjor de totes les que podria fer. Tenia moltes possibilitats; acceptar les acusacions i depurar-ne els responsables, defendre fins al final els seus correligionaris dins de l'àmbit judicial, no respondre públicament fins que no es fes formal l'acusació... Però no, en aquest cas han preferit sacrificar els valors democràtics per tal de lliurar el coll... uns mesos més. La negació total del sistema judicial, la negativa a prendre mesures disciplinàries internes i les successives acusacions a altres partits no fan més que erosionar les bases del sistema democràtic.
Evidentment que aquesta erosió no trascendeix a curt termini. Però anys de descrèdit i escàndols mal resolts com aquestos són els que acaben convencen la ciutadania de que tots els polítics són iguals i que dona el mateix a quin triem: Berlusconi o Haider. A Itàlia l'operació Mans netes (amb escorcolls en les principals seus dels partits a altes hores de la matinada) ha desembocat en aquest Berlusconi intocable i omnipotent. I al País Valencià ja tenim al nostre Fabra justificant qualsevol desficaci legal amb el veredicte inapelable de les urnes.
Supose que a ells els dóna igual, a fi de comptes els partits de dreta són els que es beneficien d'aquesta versió corrupta de la democràcia. Però nosaltres no ho hauriem de permetre, perquè la principal víctima d'aquesta corrupció és la ciutadania crítica i una visió ampla, oberta, tolerant i participativa de la democràcia.

2/16/2009

Felicitat


Happy, un conte sobre la felicitat, és la última pel·lícula de Mike Leigh. Potser hi ha més reflexió sobre el sentit de la felicitat i de l'educació en aquesta pel·lícula que en moltes altres amb més pretensió (per exemple en La Ola). Amb una actitud optimista, vital i positiva, aquesta mestra d'infantil afronta la seua vida i professió d'una manera admirable. Lluny d'estereotips i d'imposicions, viu a la seua manera i desenvolupa la seua faena amb un nivell d'implicació encomiable. L'oposició entre l'alumne que assetja als companys i el mestre d'autoescola és clarivident. Si eduquem xiquets maltractats sense cap consideració obtindrem maltractadors amargats. La clau de l'educació està en l'amor i la no claudicació front als evidents problemes, i quan apareix un menut com el de la pel·lícula, la resposta és la que dona Poppy, la protagonista de la Pel·li, afrontar el cas concret i buscar les mesures al nostre abast, que evidentement no són massa, però que no podem deixar d'utilitzar. El problema es descobreix, el xiquet assetjador és un xiquet maltractat, i poca cosa pot fer la mestra per solucionar això, però altres instàncies (assistents socials) si que poden col·laborar. El problema no sabem si es resol en la pel·lícula, però la figura del mestre d'autoescola és l'altra cara, la d'aquell xiquet que ha crescut sense carinyo, i pel que mai han fet res. S'ha convertit en un ressentit, amargat i violent amb ideologia racista, sexista i intolerant.
La conclusió és clara; una societat que no educa els alumnes amb dificultats, que no els dedica atenció, que els abandona a la família o a l'entorn que li han tocat en desgràcia, crea ciutadans ressentits i perillosos. Crea una societat insolidària i infeliç.
Mestres com Poppy ens fan falta en la nostra escola.

2/09/2009

El sabor a Euskadi

M'han cridat de Radio Euskadi, del programa Más que palabras, per parlar de El sabor de la ciudadania,
en la traducció al castellà que ha fet Algar. Ja podeu imaginar la
il·lusió que m'ha fet. Seve Calleja condueix un espai de llibres en el
que recomana les novetats que més li han agradat.
La entrevista ha anat molt bé (la podeu trobar ací ) i l'interés que
han demostrat pel llibre excel·lent. En un moment de l'entrevista, Seve
diu que el llibre és molt positiu, assertiu, i que això podia
contrastar amb el rebombori i el conflicte que acompanya a
l'assignatura. I és cert, sorprén el que hauria de ser normal, és a
dir, estem sotmesos als dictats politico-periodístics d'una manera tan
aclaparadora que oblidem que aquesta política és falsa, inventada,
artificialment generada. Però acabem picant i discutint sobre el tema,
quan hauriem d'obviar-la, oblidar-la, perquè no ha existit, i aquesta
és la nostra victòria.
En altre moment comenten que allí a Euskadi no han tingut tanta
polèmica, que l'assignatura s'ha incorporat sense més aldarulls. Quina
sort! Espere que allí es comprenga millor el llibre i s'accepte la seua
visió sana, oberta i tolerant d'una educació que només busca
convertir-nos en ciutadans.