6/17/2017

Marzà i el govern del Botànic

El govern del Botànic ha representat un bufit de renovació imprescindible en la anquilosada, corrupta i podrida política valenciana controlada durant més de dos decennis pel PP. Feia falta un pacte d'esquerres que tirara del poder al partit més corrupte de la història, i molts el vam reclamar amb desesperació. La nostra confiança, empenta i il·lusió per un altra manera de fer política ens va embargar quan es va aconseguir aquest govern format pel PSPV i Compromís, amb recolzament extern de Podem.
Ara, dos anys després, l'alleujament per tenir fora els corruptes ens alegra, però la il·lusió per una altra manera de fer política s'ha perdut. La decepció, la tristesa i la desconfiança s'han fet presents després d'esperar el moment per veure realitzades les polítiques de canvi. És cert que algunes conselleries han estirat la renovació, com la d'igualtat i serveis socials, però d'altres, com les de sanitat i educació, que havien de ser els pilars fonamentals d'aquest projecte renovador, ens han decebut de manera rotunda.
La conselleria d'educació va començar amb empenta el seu mandat, amb la reducció de ràtios, el compromís d'acabar amb els barracons i la gratuïtat dels llibres de text, semblava que anava a tirar del govern en la direcció del canvi. Però ara, a la meitat de la legislatura, podem apreciar que només van ser focs d'artifici mal planificats.
Potser per falta de finançament estatal, però les escoles i instituts continuen amb moltes carències d'infraestructures, les universitats, infrafinançades i la promesa de gratuïtat de llibres de text, carregada a compte de les despeses corrents dels centres.
Xarxa llibres ha estat un desastre, mal programada, improvisada i mal realitzada. En posar l'accent en els llibres de text, obvia altres possibilitats més innovadores de treball a l'aula. Generalitzar les ajudes sense diferenciar ingressos familiars és un altra incoherència que no ajuda a redistribuir els recursos escassos. A més, ha carregat a les esquenes del professorat més faena burocràtica i, per si fora poc, ha obligat a gastar als centres el seu pressupost corrent en llibres de text per a tothom. És indignant que la conselleria es comprometa a una gratuïtat que després no finança i, de fet, ofega el funcionament dels centres educatius amb uns recursos ja ben escassos. És com convidar a una ronda i que la pague l'altre.
Les condicions laborals del professorat continuen igual, o pitjor, que amb el PP. No s'han revisat les hores lectives, no s'ha potenciat la funció tutorial, no s'ha reconegut la faena de coordinació i no s'ha reconegut la innovació. Tot continua igual i els centres estan convertint-se en olles a pressió en les que el professorat va salvant problemes sense possibilitat de solucionar-los per falta de recursos i temps. En una entrada anterior, l'hora del professorat, ja avisava d'aquesta situació però les autoritats educatives sembla que només compten en diners i no en qualitat educativa.
A més, som l'única comunitat amb govern de progrés que no ha tocat la Lomce. Estem aplicant una llei desfasada en la que ningú creu, però que el nostre govern ens obliga a complir. No ha presentat un nou decret de secundària que modifique el currículum d'una manera racional i no ha previst els perjudicis que per a l'alumnat tenia l'aplicació improvisada d'una nova estructura organitzativa. L'espectacle d'aquest curs amb les incerteses de la revàlida o Pau o Ebau, ha estat un autèntic exercici d'improvisació i falta de previsió, Hi havia algú al comandament d'aquest vaixell? Marzà? Soler? Hi ha algú?. Els professionals que hem hagut de solucionar les improvisacions hem dubtat que algú pilotara.
I per acabar-ho d'adobar, l'incompliment dels manaments de les Corts i dels compromisos adquirits. Aquest govern i especialment la Conselleria d'educació han fet la viu viu a una proposta no de llei que demanava que es tornara a incorporar l'assignatura de Filosofia al currículum educatiu, concretament en 4t d'ESO i 2n de Batxiller. No tant sols han incomplit la PNL del Parlament valencià, sinó que també han enganyat el professorat de filosofia, l'alumnat i la comunitat educativa en general, perquè s'havien compromés explícitament a solucionar el problema que havia generat la Lomce amb la manca de pensament crític en eliminar la filosofia dels currículums. I si alguna cosa no havia de fer aquest govern era incomplir les promeses. Creiem que es tractava de fer noves polítiques, més compromeses amb la ciutadania, fetes des de la sinceritat i l'honradesa. Però la resposta del conseller Vicent Marzà ha estat totalment decebedora, intentant enfrontar el professorat entre sí, justificant-se amb una falta de temps, després de dos anys de govern, dient que calia enfocar el problema globalment i desoint el manament explícit de les Corts, una declaració del Parlament valencià que demana el reconeixement de la Filosofia de manera immediata.
Ja ho he explicat en una entrada anterior, la #FilosofiaPV necessita un #TracteJust , tan just com el que necessita el País Valencià del govern central. Però si aquest govern de canvi no respecta els seus principis, no escolta el seu Parlament i no acompleix els seus compromisos, perd tota la legitimitat. Necessitem #FilosofiaAra , perquè és un compromís, perquè l'educació ha de ser crítica o no és educació i perquè la Filosofia fomenta les competències bàsiques de l'alumnat del nostre País.

5/31/2017

#AraFilosofia

Després de les últimes decisions polítiques semblava que els nostres dirigents se n'havien adonat de l'error d'eliminar la filosofia dels plans d'estudis. La comissió del Parlament Espanyol per a un pacte educatiu consensuat va aprovar, per unanimitat, la presència de la filosofia en aquesta nova llei. Fins i tot la representant del PP, Sandra Moneo, va entonar un mea culpa per haver-la deixada fora en la LOMCE, o el que és el mateix, va reconéixer que la parella Wert-Gomendio havien imposat el seu criteri tecnocràtic contra una part del seu partit.
El Parlament valencià va aprovar també per unanimitat una PNL de Podem en la qual s'exigeix la presència de la Filosofia en 4t d'ESO i Batxillerat. I el mateix conseller Vicent Marzà va dir públicament que modificaria el decret de Secundària per tal d'incloure la filosofia com assignatura troncal de modalitat.
Doncs bé, després de totes aquestes declaracions i compromisos polítics sembla que aquesta conselleria ha parat l'aparició del Decret de Secundària en el què s'hauria de portar a terme els mandats del Parlament valencià i els compromisos del Conseller. En un acte d'irresponsabilitat o incompetència, si no de nepotisme polític, aquesta Conselleria prem el fre de mà altra vegada i s'apunta un altre compromís incomplit.
L'educació valenciana necessita un nou marc regulador que done estabilitat, els docents necessiten saber quin és aquest marc general d'actuació i l'alumnat i pares i mares es mereixen una seguretat jurídica que els permeta orientar la seua formació amb criteris clars i estables. I dins d'aquest nou marc legal, l'educació valenciana requereix un lloc digne per a la filosofia. La situació actual, amb una optativitat castigada per les ponderacions universitàries, porta a la filosofia a la seua desaparició. Per això demanem la presència de l'ensenyament filosòfic a l'ESO i al Batxillerat en condicions dignes i estables, perquè la formació del pensament crític dels ciutadans depén d'aquest disseny.
Les nostres autoritats educatives, Marzà i Soler, però també els partits que els donen suport, Compromís i PSPV i Podem, no poden omplir-se la boca amb declaracions rimbombants sobre la importància de la filosofia per a la formació de les noves generacions i, al mateix temps, castigar-la amb la situació dramàtica de fet a la què es vorà castigada si no s'aprova el decret per al curs vinent.
El professorat de filosofia s'ha reunit i ha dit prou, ha demanat al Conseller la ràpida negociació i aprovació del Decret de Secundària i el reconeixement del lloc que li pertany a la filosofia, esperem que encara arribem a temps d'emmendar una situació que mai s'hauria d'haver produit.

5/28/2017

Els Sofistes a l'era de l'idiotisme digital

Els Sofistes van ser els mestres de ciutadania de la Grècia clàssica. Convençuts demòcrates, ateus i escèptics, educadors d'ètica pràctica, saber polític i de les eines innovadores que la nova societat democràtica requeria. Ensenyaven a parlar en públic, a discutir sobre temes morals, a convéncer dels arguments propis i a fer discursos atractius i engrescadors. Van representar una autèntica revolució en les maneres d'ensenyar i pensar. Ells són els autèntics pares de la filosofia actual, i no el Sòcrates conservador que renegava de les noves eines de comunicació i de la democràcia populista.
És cert que des del mateix moment en què van començar a
intervenir en la vida social grega, van rebre crítiques de totes bandes, des del costat conservador per apostar clarament i sense ambigüitats per la democràcia i, a més, per empoderar les noves generacions proporcionant-los les eines d'expressió i comunicació necessàries per desenvolupar aquest model polític.  Des del seu costat demòcrata van ser utilitzats per sectors interessats que volien dirigir l'opinió pública ciutadana en el seu profit, els demagogs al servei dels poders econòmics. I per part dels conservadors dissimulats, com Sòcrates, que plantejaven una tercera via impossible entre el vell model aristòcrata i la democràcia, van ser ridiculitzats en fabricar un model que confonia els mestres amb els demagogs. El resultat ha estat l'oblit interessat i el menyspreu acadèmic.
Potser ara siga el moment de reivindicar la seua figura. En un model de crisi democràtica, els seus ensenyaments són més útils que mai i es fa necessària la seua visió igualitària del poder, el seu sa escepticisme i un ateisme que proporcione a l'ésser humà la direcció de la seua vida. A més, els sofistes moderns no dubtarien en utilitzar les noves plataformes comunicatives en benefici de la lliure expressió d'idees i propostes. Lluny de les propostes economicistes dels influencers o experts en màrketing comunicatiu, els sofistes moderns busquen posar a l'abast de tothom l'ús de les xarxes digitals amb la intenció d'aprofundir en una democràcia vertaderament popular i igualitària. No ho dubteu, els sofistes moderns tindrien Twitter i Instagram i ensenyarien les noves generacions a pensar i passar a l'acció tot utilitzant-les.
En aquesta línia he escrit l'article "Ensenyar a pensar a qui no vol aprendre’n. O com innovar en l’ensenyament de la filosofia en l’època de l’idiotisme digital" aparegut a la revista de filosofia del País Valencià Quaderns de filosofia, Vol 4, no. 1 (2017). 

5/16/2017

Els límits de l'humor

Està parlant-se molt últimament dels límits de l'humor. Sobretot arrel de la condemna a la tuitera Cassandra pels tuits sobre Carrero Blanco. També per algun que altre comentari sarcàstic sobre un xiquet malalt que volia ser torero i per la citació a Dani Mateo pels acudits sobre el Valle de los caídos.
A aquesta polèmica, s'ha sumat Dani Rovira amb un post en Instagram fent una suposada reflexió còmica sobre el masclisme i els comentaris que ha generat a continuació, tant criticant-lo com recolzant-lo, entre ells el d'Ignatius afegint-se a la broma sobre el feminisme.
La qüestió per a mi és clara, en una societat democràtica la llibertat d'expressió està per damunt del dret a l'honor, de la correcció política o de les molèsties més o menys greus que puga generar. Evidentment no està per damunt del dret a la vida i a la integritat física i només en el cas que les comunicacions anaren dirigides a infligir un mal s'haurien de perseguir. Per a la resta tolerància total,
independentment del bon o mal gust dels acudits.
Si bé, dit açò, és evident que hi ha molts tipus d'humor i moltes maneres de fer-lo, i en aquest sentit l'humor tampoc està exempt de la crítica, de la mateixa manera que ell l'exerceix amb total llibertat. Vull dir que una vegada fet l'acudit, la resta de persones tenim també el dret d'expressar la nostra, de dir si és un humor antiquat o actual, de mal gust o graciós.
I per a jutjar el tipus d'humor cada u té el seu criteri, és evident que a tots no ens fan gràcia les mateixes coses, no és el mateix Los Morancos que Faemino y Cansado, ni els acudits de Bertin Osborne que els de Broncano. I en aquest sentit no és cert, com deia Machado, que la veritat siga la veritat la diga Agamenó o el seu porquer, com no és el mateix un acudit racista en boca de Los Morancos que de Cansado. No és el mateix, perquè coneixem a la persona que hi ha darrere del personatge, sabem les seues opinions, intuïm les seues intencions i esperem un humor més intel·ligent d'uns que d'altres. De la mateixa manera no és el mateix un acudit masclista en boca de Bertin que en la de Broncano.
Ara bé, quan l'humor suposadament intel·ligent (i em referesc a Broncano o Cansado) fa acudits que donen per suposat el masclisme i l'assumeixen, l'acudit pot ser més o menys graciós, però pot no fer gens de gràcia. Vull dir que els acudits sobre el feminisme poden ser càustics o masclistes en funció de si donen per suposats els prejudicis tradicionals o els posen en qüestió. Quan un humorista repeteix una acudit masclista sense posar en qüestió d'alguna manera (i en té moltes, el to, la cara, algun afegit) el masclisme o el racisme que destil·la, aleshores l'acudit esdevé antiquat, incoherent i deixa de tenir gràcia.
Un humorista com Ignatius pot dir "Fascismo del bueno" i tots sabem que ho fa en to crític, però si aquest crit el profereix Bertin Osborne, aleshores sabem que no està fent broma i no fa gens de gràcia. Per això, si el mateix Ignatius critica el feminisme sense qüestionar el model masclista vigent, l'acudit esdevé buit i repetitiu i no fa gens de gràcia, per molt humor que siga.

3/14/2017

El feminisme dels homes

Una frase de Barbijaputa  a l'article que va dedicar a El objetivo mujeres, en el que afirmava que "Apelar a una nueva masculinidad es en sí machista" ha remogut moltes consciències, sobretot masculines. I és que els homes tenim la pell molt fina, ens agrada que ens reconeguen els nostres esforços per la igualtat i exigim un certificat de bona conducta al primer moment de donar un passet. En aquest sentit, un altre article de la mateixa periodista denuncia l'actitud de masclisme encobert de personatges com Risto Mejide que apludia l'actuació d'Alejandro Sanz a un dels seus concerts apel·lant a una masculinitat salvadora i heroica de mascle alfa amb la què la majoria dels homes igualitaris no s'identifiquen en absolut. No és tracta de salvar les dones, només d'acompanyar-les, si volen.
Si bé, l'última aclaració que ha fet Barbijaputa a l'article Las
nuevas masculinidades, en el que afirma que no calen noves masculinitats sinó eliminar-les directament perquè "ser un hombre no es algo deseable ni digno de ser preservado" erra l'objectiu i equivoca el camí per arribar a la igualtat des del meu punt de mira. Tot i compartir la concepció general des de la què parla Barbijaputa, pense que aquest enfocament perjudica l'objectiu general per dues raons. Estratègicament és un error perquè només produeix un replegament de les veus masculines més conscienciades, que es veuen silenciades per una desqualificació de partida, un argument ad hominem que els identifica amb postures com les de Risto sense destriar el gra de la palla. Educativament aquesta situació és molt perjudicial perquè oculta models masculins que podrien ser positius per a les noves generacions d'homes que es troben un poc perduts i demanen una alternativa a l'home tradicional. La conseqüència final és un distanciament de l'objectiu final perquè no es fomenta ni es visibilitza la idea de que es pot ser home i dona d'una manera més respectuosa i igualitària, que és del que es tracta. 
Quan des del món masculí s'exigeix una nova masculinitat, s'exigeix una manera de ser home que s'allibere d'estereotips de gènere i de maneres masclistes de comportar-se. Quan s'exigeix un "Feminismo para hombres" s'accepta l'equivocació de base que significa ser home amb la càrrega sexista que una educació patriarcal ens ha encomanat, però s'accepta també la dificultat que implica desprendre's d'aquesta segona pell que ens recobreix d'una manera invisible. Significa que identifiquem el problema i que volem posar-li solució, però som conscients que només estem en el camí. 
Quan Lorena Maldonado afirma "Soy feminista y amo a los hombres -que amo" accepta el gest que alguns homes fan en el camí de la igualtat. Quan Miguel Lorente assenyala
comportaments violents guiats per una ideologia patriarcal ho fa des d'un ser home que accepta un punt de partida viciat en aquest assumpte, però del que intentarà desembarassar-se amb totes les forces. Quan l'associació AHIGE organitza campanyes per la igualtat i contra la violència de gènere ho fa des de la vergonya més conscient que implica ser home i saber que els homes maltracten i imposen el seu parer. 
Però tots estan a la recerca d'una nova manera de ser persona que, acceptant les diferències que poden haver per náixer i ser educat com a home i com a dona, camine cap a una igualtat real lliure de violència i discriminació. No es tracta de recomposar identitats de gènere estàtiques i marcades amb unes pautes de comportament establertes, ni de bon tros! És tracta d'articular identitats variables i flexibles que partisquen d'una acceptació crítica del que som. I en aquest camí, com diu Javier Gallego "Si no eres feminista, eres machista", sigues home o dona. 





1/11/2017

L'hora del professorat

Ha arribat el moment de recuperar els drets perduts del professorat. Després de vora cinc anys de retallades que han deixat l'ensenyament deprimit, esbiaixat i exhaust, l'arribada a la Conselleria d'educació de Vicent Marzà, membre de Compromís, un dels partits que va impulsar el Pacte del Botànic, ha posat l'educació com una prioritat política d'aquest govern. Però les expectatives s'han de confirmar i les promeses s'han d'acomplir.
La reducció de ràtios va ser una primera mesura encertada i que ens posava en el camí de la recuperació d'unes condicions decents a les aules. Xarxallibres un intent lloable, però mal realitzat, d'aprofundir en la gratuitat, i l'augment en
inversions educatives i el compromís d'eradicar els barracons una mesura necessària per dignificar els espais educatius. Però necessitem més. Necessitem fets que confirmen que l'educació és una prioritat d'aquest govern.
Per això, ha arribat l'hora de dignificar la funció del professorat. Sense millorar les condicions de treball d'un dels eslabons clau del sistema educatiu, és impossible millorar la qualitat educativa del nostre País. Està molt bé millorar les condicions a l'aula amb menys alumnat i avançar en instal·lacions i ajudar les famílies, però sense un professorat motivat i que treballe en bones condicions laborals l'augment de la qualitat no serà possible.
Per això exigim el reconeixement urgent d'una sèrie de condicions imprescindibles per a realitzar el treball de manera adequada i amb nivells de qualitat excel·lents:
En primer lloc és urgent redistribuir les hores lectives tornant a les 18 hores de classe a secundària i les 20 a primària i la resta de preparació, organització i dinamització del centre. No es tracta de reduir hores de treball sinó de redistribuir-les racionalment enfortint les funcions de tutoria, coordinació, formació i innovació educativa, i això només es pot fer si l'horari laboral ho contempla de manera adient.
S'ha de tornar a reconeixer la funció de coordinació del/la cap de departament amb la dedicació horària necessària, les 3 hores de funció de coordinació són imprescindibles si es vol fer funcionar adequada i coordinadament els departament didàctics.
Reconéixer l'experiència i mantenir als centres als majors de 55 anys passa per un reordenació de les seues funcions, amb més hores d'atenció a biblioteca o laboratoris i menys de classe directa.
La recuperació salarial és part de la dignificació laboral, i els funcionaris de l'educació hem perdut poder adquisitiu de manera escandalosa. Aquesta pèrdua s'ha de recuperar, començant per la recuperació del 100% de la paga extra i amb augments proporcionals del salari.
Estimular la innovació educativa i la formació permanent passa pel reconeixement oficial d'aquesta faena i per la dotació econòmica per a projectes d'innovació, formació i desenvolupament d'estratègies experimentals.

Portem anys suportant el cop de la crisi amb un excés de treball i una sobrecàrrega de funcions que comença a erosionar el funcionament general dels
centres. Poc temps per a funcions de tutoria, mediació, convivència i animació cultural han creat un ambient de desànim i derrota entre els professionals de l'educació, de treball per mínims i de frustració per sobrecàrrega que ha acabat passant factura en la forma d'un mal funcionament general.
No podem esperar més. És el moment de reconéixer i dignificar davant la societat el paper del professorat, i això passa per un reconeixement efectiu en termes de condicions laborals, econòmiques i públiques. No queda temps, dos anys és un plaç raonable per aplicar aquestes mesures i encarar una nova legislatura en la què es podria créixer en qualitat educativa i aconseguir nivells europeus en aquest aspecte.
No podem esperar més, és l'hora del professorat valencià.


11/05/2016

Puresa moral

Sempre m'han molestat els purs, aquelles persones impol·lutes que fan goig de tanta coherència, que no entren mai en contradiccions, que mai s'embruten les mans ni les consciències. Tolerància zero, honestedat contrastada, honradesa per damunt de tot. És un discurs clarament religiós, estrictament catòlic però, per desgràcia, ben pròxim al d'una gran part de l'esquerra que ha fet d'aquesta honradesa i absoluta transparència moral el seu discurs contra la corrupció.
És un error, Perquè la lluita contra la corrupció, l'estafa i l'opressió no depén de la bona voluntat ni d'una fusta especial de la què estan fets els alliberadors de la pàtria. No depén d'una concepció de la natura humana "buenista", pura. No depén de confiar en els "millors" ni de triar els més adients, aquells amb característiques especials cridats a donar la vida pels demés. És un gros error, creure això. Perquè la transparència democràtica depén dels mecanismes de control que posem a l'abast dels poders públics i de que aquests funcionen amb total independència.
I dic tot açò arran del cas Espinar, però també Monedero o Echenique, i fins i tot Moral Santín. És curiosa l'exigència moral que els mitjans de dreta projecten contra l'esquerra, sobretot si la contrastem amb la tolerància que demostren cap als seus. És com si els rics, els poderosos i els "de sempre" tinguessin patent de cors amb la corrupció, l'estafa o l'usura perquè, a fi de comptes, el seu objectiu en la vida és guanyar diners, i qualsevol desviació moral es perdona amb la confessió i es justifica amb el pragmatisme. Ara bé, quan són els altes, quan són els polítics d'esquerra els que defrauden a hisenda o cobren dietes desorbitades, aleshores és imperdonable, aleshores els etziben el seu codi moral com si d'una pedra dura es tractara.
Però em molesta molt més encara l'exigència moral de la pròpia esquerra amb els seus. És com si la gent que professa unes idees de progrés hagués de ser pura, casta i impòl·luta, i no entenc perquè. Les persones d'esquerra són igual que la resta, amb tots els defectes i virtuts que tenen les persones, i amb la necessitat de guanyar diners, de guanyar-ne uns pocs més si és possible, o d'estalviar-se'n uns pocs amb hisenda si la legalitat o l'incògnit ho permet. I no hi ha res d'estrany en aquesta realitat, a fi de comptes a tots ens fot pagar més del que ens toca, o pagar més que el veí, o no traure tots els diners que podem de la venda de la nostra casa, cotxe o el que siga. No som germanetes de la caritat ni ho volem ser, perquè ho hauriem de ser?
Potser el problema de Podem ha estat no adonar-se'n d'açò i entrar a criticar els polítics per errors personals, potser han anat de purs i casts i ara la puresa i castedat es torna en la seua contra. Però el seu error no ens pot fer perdre la perspectiva; el problema no són les persones, son els mecanismes polítics i públics que posem per impedir que les persones caiguen en la temptació de magnificar els seus beneficis, i en aquest sentit només hem de jutjar la conducta pública i les mesures polítiques que s'impulsen, i no les conductes individuals si son assumides amb totes les conseqüències.
O tenim clar açò o caurem en la trampa de la dreta més hipòcrita i cínica i acabarem convertint-nos en hipòcrites i cínics, i aleshores ens tindran agafats dels collons i dels ovaris i sense cap possibilitats de posar mesures per tallar la corrupció.

10/18/2016

Tornarà el Partit Podrit

El titular d'aquest article no és ajustat, bé comencem, doncs! Perquè en realitat el Partit Podrit no se n'ha anat des de fa cinc anys i, per tant, no pot tornar, sinó continuar, repetir, reincidir en les seues polítiques antisocials, irresponsables i corruptes. Efectivament, sembla mentida que un partit implicat de manera directa i sistemàtica en la corrupció (i ho diuen els tribunals, no és una opinió), la degeneració social i l'augment de les desigualtats criminals opte amb possibilitats d'èxits al govern de la nació amb una minoria de votants i diputats com a recolzament.
La diferència, ara, és la dificultat que ha trobat per arribar a constituir un govern que no siga en funcions. La dificultat i la debilitat. Una debilitat que ve molt bé a la resta de partits d'oposició. Certament un PP en minoria absoluta és una peça molt cobdiciada per a una oposició incapaç d'articular un govern alternatiu, i per això l'interés que governe, però que ho aconseguesca sense tacar-los les mans, amb l'ajut dels altres.
L'espectacle del Psoe no té cap altra explicació que aquesta, la necessitat de guanyar temps amb un govern dèbil al qual fer una oposició aparent i ben visible, encara que siga poc efectiva, que els done temps per reconstituir un lideratge còmode per a l'establishment econòmic i polític. Si qualsevol partit d'esquerra (Podem, Unitat Popular o un partit nacionalista) prenguera una decisió com aquesta, donar el govern al principal partit de la dreta, per raons purament estratègiques i només explicables en clau interna, escoltaríem tot un clam d'altaveus mediàtics acusant-los de traïció als interessos nacionals, de posar els interessos de partit per davant dels de la gent i d'oblidar els seus principis.
Però els altaveus mediàtics tenen els mateixos interessos particulars que el Primer partit de l'oposició (PPO), i els interessos nacionals els la bufen, encara que s'ompliguen la boca amb la seua invocació.
La situació és ben trista, perquè amb aquesta maniobra tàctica, no sols acabaran amb la història i el futur del seu partit (que ja s'apanyaran) sinó també amb la possibilitat de formar un govern d'esquerres a Espanya durant al menys uns quants anys, massa, més dels que aquest país pot permetre's. Trist i desesperant.

9/24/2016

Incapacitat democràtica

Rita, Camps, Campos, Fontdemora, Rus, Fabra... i el llistat podria continuar profusament. Una legió de polítics corruptes que han governat el nostre xicotet País amb supèrbia i menyspreu, amb altivesa i superioritat moral. Els hem suportat vint i tants anys sense poder fer res més que plantar-los cara i testimoniar una oposició irritada i ineficaç, inútil.
Cap dels mecanismes previstos per aquest suposat sistema democràtic ha funcionat; ni el control parlamentari, ni les protestes ciutadanes, ni el control dels tribunals, ni les diferents institucions, síndics ni observatoris. Res ha funcionat mentrestant exercien la hipocresia arrogant del "nosaltres tenim la raó", "les urnes han confiat en nosaltres", "som els legitimats per governar" amb un cinisme que espantava. Des de la suposada superioritat moral de la missa setmanal i dels vots recomptats pontificaven sobre les injustícies dels rojos, la corrupció dels aturats i la malfaeneria dels funcionaris i treballadors en general. Mentre ells eren la reserva espiritual d'occident, els sanejadors de les arques públiques, els privatitzadors de l'eficiència.
A qui enganyava aquest discurs? Potser als seus, potser a nosaltres fins i tot, però la veritat no era la qüestió, només es tractava de mantenir les aparences i difondre una mena de discurs encoratjador, com el dels entrenadors abans d'un partit que saben van a perdre. Però no podíem fer res, els mecanismes de control han resultats ineficaços, inútils i, fins i tot, còmplices. Sense periodisme crític, amb jutges simpatitzants ben col·locats als llocs clau, una oposició acomplexada i una ciutadania desmoralitzada i apàtica podien continuar el seu passeig triomfal per l'enriquiment personal, el dopatge polític i l'abús generalitzat.
Han hagut de podrir-se internament, d'esmolar els ganivets entre ells i de lluitar com gossos famolencs per les comissions a repartir. Han hagut de ser ells mateixos els qui s'han denunciat, gravat,
publicat i delatat les seues pràctiques manifesseres i corruptes. Han hagut de ser els Benavent, Grau, Alcon i altres els que han destapat la gran conxorxa, la vergonya institucionalitzada i la corrupció matussera i descarada, però al mateix temps invisible per als encarregats de vigilar i denunciar.
No podem estar contents, no podem apuntar-nos la victòria, no podem estar satisfets, perquè tots els sistemes de control han fallat i, com que no s'han reformat, tornaran a fallar. No hem solucionat el problema, no hem desterrat la corrupció, no hem donat el càstig merescut, només hem assistit impàvids a un ajustament de comptes entre una màfia política que ha trencat palletes internament. Però ja sabeu, a "capo" mort, "capo" anomenat, i a la feble democràcia a la què vivim és ben fàcil fer-se amb el control del negoci.

9/08/2016

Censura a Facebook

L'article que podeu veure encapçalant aquesta entrada i que podeu trobar ací, un article ben interessant sobre la manera com els homes viuen els avanços en els temes d'igualtat, ha sigut censurat per Facebook.

Però no ha sigut censurat pel tema que tracta, no, pel que sembla les normes comunitàries de Facebook restringeixen l'exhibició de nus, i la visió dels pits de les Femen que il·lustren l'article entra en aquesta condició. L'avís és inapel·lable, o elimines l'entrada o no accedeixes a Facebook, sense embuts, sense opció de rèplica.
La veritat que ja sabia alguna cosa d'aquestes condicions, per mares a les que els han censurat fotos donant de mamar, o per altres usuaris que han denunciat aquesta criminalització dels pits de les dones. Si bé quan t'afecta directament t'indigna més, si cal.
Però més enllà del cas concret, el fet em fa reflexionar sobre la imposició d'una moral particular (una moral hipòcrita, retrògrada, mecànica en aquest cas) a un àmbit públic en general. Les normes morals que Facebook adopta han de ser seguides per tots els membres que accedeixen a la comunitat, a fi de comptes, i és una cosa que no podem oblidar, estem a casa seua i per això acceptem les condicions legals quan accedim a la xarxa social. Malgrat tot, no deixa de ser una manera intolerant i autoritària d'imposar una determinada visió de les relacions entre persones que no deixa lloc a la discussió ni al debat.
A més a més, aquests criteris s'imposen de manera automàtica, mecànica, a través d'un algoritme. La moral de Facebook no avalua, només identifica i sanciona, sense contextualització. Evidentment que el fet de ser un algoritme el qui aplica els principis morals no eximeix l'empresa de responsabilitat. A fi de comptes els algoritmes són programacions fetes per humans, i reflecteixen la moral curta de mires, reaccionària i masclista dels propietaris de Facebook.
I tornem al primer punt que hem comentat, Facebook és una empresa privada i sembla tenir dret d'admissió, aspecte que aplica sense remordiments; o t'adaptes o no pertanys als nostres. Fins ací, poc tenim a dir, a no ser que Facebook s'entenga com un servei públic, com un mitjà de comunicació lliure que permet l'expressió d'idees, inquietuds, sentiments, etc. Cosa que, evidentment, no és, tot i que de vegades ens ho vol fer creure.
I el problema és que ens ho creiem, que tenim la sensació que l'Internet és totalment lliure, és una mena d'àgora virtual en la que interaccionem sense traves. Però la realitat és que l'accés a internet és privat, ho fem a través d'empreses de telefonia que poden limitar i restringir la navegació (com passa a la Xina, per exemple) i a través de plataformes com Facebook, Twitter, Instagram, etc.. que imposen les seues normes de manera unilateral. La majoria dels usuaris de Facebook sabem aquestes coses de manera difusa, però confiem que podrem escapar a elles, que a nosaltres no ens afecten, que nosaltres dominem el mitjà, però no és així. I ens n'adonem quan ens passen coses com aquestes, més freqüents del que creiem. I jo era d'aquest grup que creia poder dominar Face. Ara m'he quedat fora de joc i la qüestió exigeix una reflexió més serena. Paga la pena continuar en Face sabent que he d'acceptar unes normes que no compartisc? No estic col·laborant d'aquesta manera a difondre unes normes morals que em semblen contraproduents, discriminatòries, retrògrades i hipòcrites? O he d'abandonar aquesta plataforma i buscar espais més lliures i sans?
En aquestes estic, i vosaltres què en penseu?